Blog d´en Toni Ferran

Whatsapp

La parrala constitucional

Realment, cada vegada que a can PP van a l’excusat, canvien de pensament. Ara tornen a dir que no a cap reforma constitucional. La qual cosa no significa en absolut que en arribar el moment, no decideixin liquidar les autonomies, com vol la FAES.

La mecànica és ben senzilla: 1) es dóna la culpa de tot a les autonomies; 2) es dissolen les autonomies; i 3) es busca a algú altre per donar-li la culpa de tot. No hauria de preocupar-nos, perquè és el mal de la bèstia i no té remei, però aviat no ens afectarà. Així sigui!

Que poc dura l’alegria, a casa dels pobres!

Aquesta barreja que se’n va dir Syriza, ha fet figa a la primera tensió. Com és costum en les agregacions que es basen més en les afinitats ideològiques que en els interessos que haurien de defensar, sempre hi ha molts caps d’arengada i poques cues de lluç. O ni una.

Tanta gent que es va alegrar del triomf de la coalició a dins i a fora de Grècia! Acaben de comprovar un cop més que amb entusiasme i prou no es va enlloc. Tanta xerrameca, per acabar empassant-se tots els gripaus que ha volgut Alemanya… La maledicció d’aquests populismes -com el de tots els populismes- és que exploten un jaciment de vots d’escassa capacitat de comprensió. Només hi poden haver bons i dolents; les coses o són blanques o són negres, no hi ha grisos. Per això hi ha enemics irreconciliables. Per a uns és el capitalisme, per als altres són els jueus o els estrangers; és a dir, els diferents. I supremacies indiscutibles: la classe obrera o la raça pròpia.

La llei del pèndul que regeix tota l’activitat humana, sempre fa que els uns facin bons els altres, fins que s’extralimiten i són els altres que fan bons als uns. Els exemples són incomptables. Perquè és evident que el triomf de Syriza és fruit de l’estupidesa d’alemanys i altres europeus, que van començar a finançar la corrupció grega fins a fer-la insostenible.

Rajoy diu que no

Ahir Rajoy va negar el reconeixement de quasevol especificitat a Catalunya a la Constitució espanyola, proposada per Duran. Fins i tot un nen de cinc anys ho hauria pogut predir. Com deia Groucho Marx, doncs: porteu-li un nen de cinc anys!

El record dels anti-avalots

Per si el més joves no recorden les actuacions dels anti-avalots espanyols a Barcelona, aquesta és una fotografia històrica de Manel Armengol (any 1976)

Números canten

Segons dades oficials del ministeri d’Hisenda, aquestes són les quantitats que van rebre les comunitats autònomes espanyoles que van ser perceptores netes de fons de la Unió Europea l’any 2012:

Andalusia………………….2.303.444.000,00 €
Castella-la Manxa…….1.006.204.000,00 €
Castella-Lleó……………….556.438.000,00 €
Extremadura……………….477.361.000,00 €
Aragó…………………………..245.459.000,00 €
Canàries……………………….155.692.000,00 €
La Rioja……………………….123.896.000,00 €
Galicia…………………………..83.805.000,00 €
Astúries…………………………51.244.000,00 €
Ceuta i Melilla………………50.492.000,00 €
Murcia…………………………..38.015.000,00 €
Total…………………………5.092.050.000,00 €

Segons la mateixa font, en aquell mateix any, les aportacions dels Països Catalans a la UE foren:

Balears………………………….93.596.000,00 €
País Valencià……………….160.971.000,00 €
Catalunya……………………859.432.000,00 €
Total……………………….1.113.999.000,00 €

Com que la transferència d’aquests diners es vehicula a través del propi ministeri, aquest mil i escaig de milions dels Països Catalans no van i tornen de Brussel·les, sinó que l’Estat -que també és, finalment, perceptor net de la UE- se’ls queda.

És a dir, que la Unió Europea té més de 859 milions de raons per tenir com a país membre una Catalunya independent (més de mil milions per a tenir-hi els Països Catalans).

I després encara diuen que vagaríem per les tenebres exteriors! Si acaben afluixant la mosca per a què no marxi Grècia, que els costa una sagnia de milions d’euros, perquè no pot pagar ni els interessos del seu deute, com faran fora un territori que és contribuent net? Per què ho demani Madrid?

Més aviat, el què passa és que en no ser aquestes aportacions monetàries de la UE territorialment finalistes -la UE no imposa a quin territori hauran de ser invertides- sinó que és el Govern de Madrid qui fa la repartidora de forma arbitrària, si més no relativament, la secessió de Catalunya representaria que aquestes aportacions anirien a Brussel·les sense passar per Madrid, i de la Unió Europea n’hi anirien menys, per postres.

La física política

Si recula el PP, avança el català. I viceversa: si avança el PP, recula el català. Aquesta és objectivament l’equació que s’ha produït un cop més, a rel de la seva pèrdua del poder autonòmic a les terres de parla catalana. Així que ha estat enviat a un daurat exili el ministre amb nom d’onomatopeia de rot, el seu successor s’ha empassat en bona part el pla de substitució lingüística del català a les escoles. Formalment, el senyor Méndez l’ha suspès sine die, que és una forma espanyolíssima d’empassar-se-la però que no sigui dit.

Felicito de tot cor a la consellera Rigau i a tota la gent que des de les Illes i el País Valencià han lluitat per a què no triomfés el genocidi.

No cola

L’ínclit ministre de l’Interior espanyol acaba d’explicar que va rebre en persona i en el seu despatx oficial al senyor Rato, perquè aquest volia denunciar que rep amenaces, i justificar així la petició de què no li retirin la protecció policial que rep com a ex vice-president del Govern espanyol. Com a justificació, fa aigües per tot arreu.

És que rep ell personalment a tothom qui té una denúncia per fer? Rebrà a tothom qui en vulgui fer una, a partir d’ara? Diria que no. Ha volgut justificar per la discreció que envolta aquesta protecció, que l’entrevista fos personal. No cola. Amb una instància tant sols, Rato podia demanar que no se li retirés la protecció, sense necessitat de detallar-la, ja que el destinatari de la petició també sap de quines operacions estan parlant.

En resum, que sigui veritat o no en sigui, rebre personalment a aquest personatge és una mala decisió. Però què es pot esperar, d’una paio que condecora marededéus?

Nichts Neues im Süden

Diu el full parroquial dels socialistes espanyols que els barons regionals del PSOE (o sigui, els cacics locals de les autonomies mendicants) s’oposen frontalment a la idea, que atribueixen al PSC, de promoure un tracte fiscal que més o menys es pogués assemblar al concert econòmic basc.

Quan n’hi va haver ocasió, acabat el franquisme, Raventós i els seus -dòcils al dictat del compañero Felipe- s’hi van oposar a peu i a cavall, titllant-lo d’insolidari. És possible que els seus continuadors recentment s’hi hagin mostrat a favor en alguna ocasió, perquè els canvis de parer del PSC ja no sorprenen a ningú. El seu actual president, que es va significar al Parlament en desobeir, junt amb la senyora Geli i altres, les ordres de Pere Navarro, avui manifesta públicament que la independència és impossible i -fot-li, que belluga- inviable. Però què faci o deixi de fer el PSC, avui en plena decadència, no preocupa quasi a ningú.

En canvi, la cúpula del PSOE, en fer seva la reclamació d’aquests barons regionals, confirma novament la tesi de l’independentisme: seguint la tradició multisecular, torna a fer-se evident que un canvi polític en el Govern espanyol no implicaria cap alteració en el tracte a una Catalunya que seguís sota dominació espanyola. No és de témer que una hipotètica millora fiscal futura pugui seduir als més tebis i debilitar el front independentista.

Com en la novel·la de Remarque, “Sense novetats a l’Oest”, però al Sud, en aquest cas.

Rato visita Fernández Díaz