Blog d´en Toni Ferran

Que poc dura l’alegria, a casa dels pobres!

Aquesta barreja que se’n va dir Syriza, ha fet figa a la primera tensió. Com és costum en les agregacions que es basen més en les afinitats ideològiques que en els interessos que haurien de defensar, sempre hi ha molts caps d’arengada i poques cues de lluç. O ni una.

Tanta gent que es va alegrar del triomf de la coalició a dins i a fora de Grècia! Acaben de comprovar un cop més que amb entusiasme i prou no es va enlloc. Tanta xerrameca, per acabar empassant-se tots els gripaus que ha volgut Alemanya… La maledicció d’aquests populismes -com el de tots els populismes- és que exploten un jaciment de vots d’escassa capacitat de comprensió. Només hi poden haver bons i dolents; les coses o són blanques o són negres, no hi ha grisos. Per això hi ha enemics irreconciliables. Per a uns és el capitalisme, per als altres són els jueus o els estrangers; és a dir, els diferents. I supremacies indiscutibles: la classe obrera o la raça pròpia.

La llei del pèndul que regeix tota l’activitat humana, sempre fa que els uns facin bons els altres, fins que s’extralimiten i són els altres que fan bons als uns. Els exemples són incomptables. Perquè és evident que el triomf de Syriza és fruit de l’estupidesa d’alemanys i altres europeus, que van començar a finançar la corrupció grega fins a fer-la insostenible.