Blog d´en Toni Ferran

L’arqueologia, quina mania!

Algunes sitges de les que s’estan degradant 

Mentre el nostre Ajuntament malbarata milions d’euros del diner públic en un sot faraònic que ningú necessitava, que ningú no volia i que ningú no demanava, les sitges iberes i altres vestigis arqueològics de l’antic lloc de Marçans s’estan degradant miserablement.

Després de ser excavades pels arqueòlegs, es van tornar a tapar per protegir-les, a l’espera de pressupost per poder dignificar el lloc i permetre la seva exhibició pública en condicions de preservació. Unes quantes sitges, un fragment de paviment d’opus signinum i alguna cosa més no són un gran patrimoni arqueològic –no ens hem d’enganyar- però és el que tenim.

I aviat pot ser el que teníem, perquè ara, després d’un sol quadrienni de tripartit local, tot plegat està abandonat a l’acció erosiva del vent i la pluja. Rodejats de promocions immobiliàries, aquests elements del patrimoni històric del poble entomen el seu fatal destí davant la indiferència –o més probablement la complicitat- del tripartit local, que hauria volgut convertir el nostre Ajuntament en una mena de megastore de l’especulació immobiliària.

És el mal de confondre «progrés» amb «creixement urbanístic» o «cultura musical» amb el ganzang – ganzang guitarrer i altres sorolls electrònics. Llavors, la música culta és tinguda per elitista –«massa música clàssica!» deia el no-nat alcaldable d’Esquerra a la darrera campanya electoral-, les restes arqueològiques es converteixen en uns estúpids sots en un terreny edificable, i els arqueòlegs en uns emprenyadors que s’oposen al progrés amb les seves absurdes manies.

La sensació d’impotència, davant una situació d’incultura del poder com aquesta, és aclaparadora!

El vial de la Riera

Ahir l’alcalde de Matadepera i el regidor d’obres van reunir els veïns del Nucli Antic per explicar-los que no atendran les seves al·legacions ni cap altra de les presentades en contra del vial de la riera; és a dir, un vial per a cotxes al marge esquerre de la riera, entre la plaça de Sant Jordi i el pont de la carretera de Terrassa.

Van adduir, volent tranquil·litzar el veïnat, que segurament era un projecte que tardaria anys a fer-se, que sabien que despertava una forta oposició veïnal, però que si assumien el cost polític de la decisió, era per sentit de la responsabilitat. I van explicar que els tècnics recomanaven que la millora de la mobilitat interior de Matadepera s’assolís per mitjà d’aquest vial, segons els plans de mobilitat que diu que tenen.

També es va suscitar la qüestió de la propietat de la zona compresa entre el talús i la llera de la riera. Van explicar que era de domini públic i, per tant, imprescriptible per usucapió. En altres paraules, que l’Agència Catalana de l’Aigua no hi renunciaria mai. Però si un no ho té mal entès, aquesta agència gestiona uns béns que són de l’Estat, no de l’agència. Per altra part, els Registres de la Propietat també són Estat, diria. Llavors, si un representant de l’Estat –el registrador- inscriu el dret de propietat d’algú sobre un tros de terra, l’Estat fa renúncia, per actes propis, a tot hipotètic dret que pogués tenir-hi o no? Qui és més Estat: l’ACA o el Registre?

La veritat és que l’impuls inicial era de posar-se a plorar d’agraïment davant de tanta abnegació política, de tant esperit de sacrifici electoral… per un projecte de probabilitat tan incerta. I en vigílies de eleccions! Però un, que ja fa temps que va pel món, es pregunta: com és que en una matèria que és completament política, com és decidir l’ús del territori, posen pel davant, com un escut argumental, l’opinió dels tècnics? I encara, si l’ACA no ha reivindicat mai la propietat dels fons de finca de dalt el talús, en tots aquests anys, no serà perquè pensa que si té cap dret és imprescriptible i no cal reivindicar-lo mentre no pensi fer-ne res, d’aquell sòl? Vist tot això, no serà que hi ha gat amagat, aquí?

El govern municipal va veure’s obligat a rectificar parcialment el seu projecte inicial per la pressió de l’oposició. Ells pretenien convertir l’espai en qüestió en edificable, a fi que l’ACA agafés interès en la propietat dels terrenys i, ja convertits en valuosos, trobar en el repartiment de la plusvàlua creada el finançament per al vial. Vial que diu que milloraria la mobilitat, però que curiosament al pla se’l qualifica d’interurbà, i que el mateix alcalde reconeixia explícitament ahir que no tindria gaire sentit si no enllaça amb Terrassa, concretament amb l’avinguda del Vallès de la ciutat veïna. Si tenim en compte tot això, potser tampoc és tan difícil arribar a la conclusió que dos i dos fan quatre i que aquest deu ser el gat que voldrien amagar.

Pixar a sobrevent

Els diaris van plens de la reobertura del procés judicial contra l’alcalde del nostre poble, per no penjar la bandera del país veí, mirant cap al Sud, al balcó de l’ajuntament. Unes denúncies que ja havien estat sensatament arxivades pel jutge corresponent, ha estat ara reobertes pel seu successor, dins la cursa per al tir a l’heterodox que darrerament torna a emprendre la judicatura espanyola més fidel a les consignes peperes.

No és que el PP mataperenc no tingui precedents d’ajudar a posar un alcalde republicà amb les seves campanyes (de maledicència, en una altra ocasió); però aquesta vegada, les seves denúncies davant els tribunals, oportunament recuperades tan a prop de les eleccions municipals, poden perfectament dur a votar ERC –com un sol home i com una sola dona- a tots aquells que potser ara, decebuts per diverses causes, no els haurien votat.

I ja se sap que si pixes de cara a sobrevent, acabes mullat pel teu propi pixum. De sobrevent, en castellà en diuen barlovento (nota per als peperos).

Entre tants il·luminats d’un costat i de l’altre, igual tornem a prendre mal!

Governar a la defensiva

Al resum de premsa comarcal d’avui, he vist que l’Ajuntament de Matadepera es proposa distribuir l’habitatge municipal de lloguer que ara es farà, per sorteig entre els sol·licitants. Tots en el mateix sac. Les organitzacions de jovent del poble s’han posat les mans al cap; es van afanyar a presentar una proposta per distribuir l’habitatge de manera que anés a parar a qui més ho necessités, i no els han fet ni cas. Res; ni els han volgut rebre. Un sorteig, i qui gemega ja ha rebut.

La història d’aquests habitatges és força divertida. CiU va presentar una moció en un ple, instant la posada en marxa dels habitatges públics que duia al programa electoral. Agafats a contrapeu, el tripartit local es va abstenir. No  aprovarien pas una proposta de CiU, però no quedava bé votar-hi en contra. La seva cara va ser un poema quan la Secretaria va proclamar que la moció quedava legalment aprovada.

A l’hora d’escollir l’avantprojecte guanyador, el representant de CiU es va quedar quasi sol, defensant-ne un que era francament més digne que unes propostes bastant ortopèdiques, de pisos barats de barriada del franquisme: les que triaven els tripartidaris. Sort que un arquitecte de prestigi que formava part del jurat, els va convèncer que el que defensava CiU era francament millor que els altres, alguns dels quals ell hauria suspès si fossin treballs de final de carrera.

Però tornem al mètode de distribució. Un sorteig presenta un clar avantatge, per a qui governa a la defensiva, pensant en ell mateix: no el poden acusar de fer trampa. O això es pensa, perquè de trampa en fa: adjudica un recurs públic escàs no pas amb criteris redistributius (de justícia social), sinó amb criteris defensius (d’interès personal). Els representants del jovent del poble no són rucs, però, i se n’adonen.

Se li acumularan les pancartes, al tripartit local.

S’està acabant el bròquil

Els noticiaris, avui, expliquen que l’alcalde de Vila-real (la Plana Baixa) ha estat condemnat pel TS a penes de 18 mesos de presó i 8 anys d’inhabilitació per al càrrec, a causa de la reiterada negligència en actuar contra un generador elèctric que feia massa soroll en una fàbrica de taulellets (rajoles de València), que havia estat denunciat pels veïns.

El 2005, l’Ajuntament de Barcelona també va veure ratificada pel TSJC la condemna a indemnitzar uns veïns per ignorar repetidament les seves denúncies contra un local d’oci nocturn que també feia massa soroll.

A poc a poc i a bastonades, el respecte al dret al descans sembla que es començarà a imposar, per sobre de l’interès dels amics polítics o per anar de “guay”.

Matadepera també pateix alguns punts negres habituals (punts de trobada de motoretes trucades, equipaments que no tanquen a l’hora del descans dels veïns) i d’altres de més ocasionals (competicions il·legals de motos de muntanya). Potser ara, veient les barbes del veí afaitar, l’Ajuntament es prendrà més seriosament les seves responsabilitats en aquesta matèria.

Després de tot, una denúncia als Mossos d’Esquadra és ben fàcil de fer.

Un poble de rics

S’ha dit que Matadepera és el poble amb major renda per càpita del país. Sospito que és el poble que més declara per càpita a Hisenda, que no és ben bé el mateix. Però aquest matís ja s’escapa a la perspicàcia dels periodistes. De la gent que redacta notícies als diaris i altres mitjans de comunicació, per ser més precís. D’ençà que s’arriba a tenir títol de periodista passant el cartipàs a la universitat, com deia Josep Pla, qualsevol indocumentat es veu en cor d’engegar-les com els ases els pets des d’un diari, una ràdio o una televisió.

Més aviat, Matadepera és un poble amb força gent de classe mitjana que ha tingut èxit econòmic. També tenim gent que més aviat justeja.  I hi ha gent rica-rica, però d’aquests n’hi ha pocs. Segur que n’hi ha molts més a altres llocs on la renda per càpita no és tan alta, sigui perquè estiguin administrativament agrupats amb altres barris de gent de poc poder adquisitiu, sigui per l’enginyeria fiscal.

Del què segur hi ha més abundància al nostre poble, és de gent que, gràcies al propi esforç, ha triomfat econòmicament a la vida en major o menor mesura. També és el poble amb més titulacions universitàries per càpita. No és necessària una carrera per a l’èxit en els negocis, però ajuda, si el “substrat” personal ja era bo.
 

Als mataperencs aquesta manera de sortir als papers no ens agrada, perquè comporta patir increments de l’acció delictiva, a voltes amb violència. Poc després de la darrera publicació de la superior esponera econòmica local, hi va haver un segrest. Cooperació necessària? Ningú es va atrevir a dir-ho. Ningú s’atreveix a atraure’s les ires d’un periodista, del gremi periodístic: del quart poder, en una paraula.
 

O sigui, senyores i senyors periodistes excelsos, repòrters intrèpids i demés  membres del gremi que assassina la sintaxi opinant sobre coses que no han entès, val més que ens oblidin una mica i es dediquin a parlar del Govern, que prou tema donarà…  

Un poble per viure-hi

L’evolució històrica de Matadepera l’ha sotmès a canvis considerables. El primer, passar d’un conjunt de masos agrupats a l’entorn d’una parròquia que fou fins a mitjans del XVIII, a la vall de la riera de les Arenes, per on puja el camí ral de Barcelona a Manresa, a tenir nucli urbà. Narcís Gorina, de can Gorina, empès per la mala situació econòmica que ja l’havia dut a fer cessions emfitèutiques i vendes de terres del mas Gorina, el 1768 començà a establir trossos de terra per fer casa, en un camp que tenia al costat del camí ral, anomenat, segons les fonts, pla del Bonyet, del Boïet o del Beneït. Així, Matadepera tindria el seu primer carrer, denominat genèricament “lo carrer” en els seus primers temps. A aquest nucli urbà s’acabaria traslladant, a principis del segle XX, el centre de gravetat social –la parròquia. De la que avui se’n diu l’església “de can Roure” a la que hi ha al “carrer” (avui carrer de Sant Joan). No sense algunes trifulques, com narra el coetani Francesc Gorina, el darrer Gorina que fou amo de can Gorina, en les seves llibretes.