Blog d´en Toni Ferran

De què va el vot el 27 S

Rebut per Wathsapp

Al qui encara dubten

Kenneth Rogoff, ex-economista directiu de l’FMI afirma que Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món.

El Premi Nobel de Economia del 2004, Finn Erling Kydland, assegura que no el “sorprendria” que si Catalunya fos independent, despertés més confiança en els mercats que España.

El Premi Nobel de Economía del 1992, Gary Stanley Becker, assegura que la independència de Catalunya es viable econòmicament.

El digital d’informació financera Market Watch afirma que una Catalunya independent tindria un producte intern brut de 314 mil milions $; seria l’economia en el lloc 34 de les més grans del món i el seu PIB per càpita arribaria 35.000 $, cosa que la faria més rica que Corea del Sud, Israel o Itàlia”.

Segons The Wall Street Journal, el diari de referència de l’elit financera internacional, els catalans “són víctimes d’espoli fiscal i discriminació per part de Madrid”. “Cada any, des de 1986, una mitjana del 9% del PIB català en termes nets se n’ha anat de la regió per ser redistribuïda o passar a Madrid. En cap altre lloc d’Europa o América del Nord hi ha transferències de tal magnitud”.

Segons Eurostat, Catalunya seria el desè estat més ric d’Europa, després de Luxemburg, els Països Baixos, Irlanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Bèlgica i Finlàndia.

Un informe del banc Crédit Suisse diu que Catalunya milloraria amb la independència situant-se en el vintè lloc internacional.

The Financial Times confirma l’espoli català i qualifica Espanya com “una unió de transferències”.

Quatre informes diferents del Bundestag alemany afirmen que si Catalunya s’independitza, no hi haurà cap problema en que es quedi dins la UE (el 60% de les multinacionals radicades a Catalunya son alemanyes).

Si encara dubtes què has de votar, necessites una desintoxicació urgent; la sintonització abusiva de canals de TV espanyols t’ha perjudicat seriosament el cervell.

L’enquesta de JxS

Nova enquesta, aquest cop feta per la candidatura de Junts pel Sí. L’abast és de 1.200 enquestats i, per tant, la precisió és menor, però els resultats varien poc. Del cantó sobiranista, la majoria d’escons sembla garantida, amb un 48% de vot sobiranista. A l’olla de grills unionista, en canvi, els criptocomunistes i els neocolonialistes pràcticament empaten una mica més amunt (14% cada un), mentre que la caspa PPSOE ho fa una mica més avall 10% cada un). La cup manté els seus vuit (7%), i Unió es queda fora, amb un 2%.

L’aspiració de Junts pel Sí és afegir 150.000 nous votants al bloc sobiranista, per acabar de reblar el clau. Confiem en les rucades que faran des de Madrid, per acabar d’obtenir-los.

Unió, AFP

La Via Lliure

La Meridiana una mitja hora abans de les 17:14 h

Fa una estona que s’ha acabat la festa. La Meridiana ha estat plena, tot i que el transport públic no ha donat l’abast per dur-hi a tothom qui hi anava. La Guàrdia Urbana de Barcelona ha parlat de 1,4 milions de persones. Siguin aquest nombre, siguin més o siguin menys, omplir més de cinc quilòmetres d’una avinguda tan ampla no es fa amb quatre gats.

Un cop acabada la transmissió, el silenci oceànic de les televisions espanyoles sobre l’acte multitudinari de Barcelona, era el d’esperar. No ens fallaran; que ningú temi la menor espurna d’afany de diàleg des de Madrid.

Rivera i l’Arrimadas n’han reunit a Tarragona, tot i donar-los arròs, quatre-centes. Aquesta sembla ser la correlació de forces, realment. Que passem de la desgràcia de ser súbdits de la monarquia espanyola a la plenitud de ser ciutadans de la República catalana, està al caure.

Bona Diada.

Una enquesta més

La que apareix avui torna a donar majoria absoluta al sector sobiranista. Els nombre d’escons puja i baixa, però sense sortir-ne. També pugen i baixen en aquesta mena de casa de barrets sense llum que és l’antisobiranisme. Avui, el fanalet de la cua el durà novament el sturmbannführer que volia netejar Badalona de romanesos.

La Unió Democràtica de Duran i Espadaler, no hi surt. No ric, però és perquè tinc un tall al llavi i em faria mal.

Duran prediu el desastre a Mas

Igitur qui desiderat pacem, præparet bellum

Doncs qui desitja pau, prepari la guerra. La sentència, popularitzada com Si vis pacem, para bellum és falsament atribuïda a Juli César, però en realitat, tal com està escrita a la capçalera és de Flavi Renat Vegeci (segle IV), i apareix al prefaci del seu tractat De rei militaris instituta, llibre III.

Ara que estem a punt de tenir Estat propi, cal que ho tinguem en compte. El bonisme curt de gambals ha desitjat que Catalunya no tingui exèrcit. Fins i tot hi ha qui ha proposat que ens defensin els de fora. Però la Història ens demostra, de forma repetida, que els de fora prefereixen salvar els seus interessos a honorar els seus compromisos. França al segle XVII i Anglaterra al XVIII en són la prova. Van deixar als catalans amb un pam de nas sense el menor escrúpol.

Això no significa que Catalunya estigui condemnada a mantenir una estructura, heretada de l’antigor, d’homes equipats amb armes portàtils individuals i les seves cadenes de comandament, que perdin el temps a les casernes. De fet, la nostra tradició militar no és aquesta. S’assembla molt al que ara els americans en diuen “contractistes de seguretat”. La cavalleria del coronel Brichfeus que va combatre contra Felip V, tenia patent militar, però l’havia promoguda un senyor que vivia a Terrassa i es deia Pere Brichfeus. L’altra fórmula era la host, el poble cridat al servei d’armes per defensar la terra. I només per a això. La constitució Princeps namque deia que els catalans només podien ser cridats a combatre fora de Catalunya (és a dir, anar de conquesta) si el comte de Barcelona anava al davant de la tropa. Cosa que emprenyava d’allò més a Olivares; ell volia enviar els catalans a combatre contra França i a favor de Castella.

Però ja no estem en aquells temps, i avui la guerra ja no va de legions combatent en ordre tancat. Ni, si m’apuren, d’accions de comando. Avui hi ha míssils, hi ha drons, hi ha tota mena de formes de dur la destrucció on sigui més favorable als interessos del país, sense necessitat de jugar-s’hi la vida de la nostra gent jove. I, sobretot, hi ha la informació, allò que algú n’ha dit intel·ligència militar i que ha donat lloc a afirmar que l’expressió és un oxímoron. Sense estar d’acord sempre amb el què fa, crec que el Mosad jueu és el millor mestre de com es fa, això d’estar informat i preparat. La darrera vegada que van voler tocar-los el voraviu, en sis dies van plantar els seus tancs dins d’Egipte. Igitur qui desiderat pacem, præparet bellum.

La “notes” de can Fanga

L’ajuntament del cap i casal ha votat en relació a l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència. Hi ha hagut més vots a favor que en contra, però han guanyat els menys; la Colau i el seu cor de la ràbia s’han abstingut, cosa que a efectes pràctics és com votar que no.

Ara mateix em fa mandra esbrinar si hi ha auto-proclamats independentistes entre els seus, perquè és evident que d’independentistes de veritat no n’hi ha. A mi, ni un miler de Colaus posades en fila em fan votar el què no vull. Ara seria hora de preguntar a l’economista dels pobres i a la monja alferes si segueixen donant suport a la llista de l’alcaldessa, però tampoc en tinc tantes ganes. Gone with the wind…

El lleó Melquiades de la política catalana