Blog d´en Toni Ferran

Igitur qui desiderat pacem, præparet bellum

Doncs qui desitja pau, prepari la guerra. La sentència, popularitzada com Si vis pacem, para bellum és falsament atribuïda a Juli César, però en realitat, tal com està escrita a la capçalera és de Flavi Renat Vegeci (segle IV), i apareix al prefaci del seu tractat De rei militaris instituta, llibre III.

Ara que estem a punt de tenir Estat propi, cal que ho tinguem en compte. El bonisme curt de gambals ha desitjat que Catalunya no tingui exèrcit. Fins i tot hi ha qui ha proposat que ens defensin els de fora. Però la Història ens demostra, de forma repetida, que els de fora prefereixen salvar els seus interessos a honorar els seus compromisos. França al segle XVII i Anglaterra al XVIII en són la prova. Van deixar als catalans amb un pam de nas sense el menor escrúpol.

Això no significa que Catalunya estigui condemnada a mantenir una estructura, heretada de l’antigor, d’homes equipats amb armes portàtils individuals i les seves cadenes de comandament, que perdin el temps a les casernes. De fet, la nostra tradició militar no és aquesta. S’assembla molt al que ara els americans en diuen “contractistes de seguretat”. La cavalleria del coronel Brichfeus que va combatre contra Felip V, tenia patent militar, però l’havia promoguda un senyor que vivia a Terrassa i es deia Pere Brichfeus. L’altra fórmula era la host, el poble cridat al servei d’armes per defensar la terra. I només per a això. La constitució Princeps namque deia que els catalans només podien ser cridats a combatre fora de Catalunya (és a dir, anar de conquesta) si el comte de Barcelona anava al davant de la tropa. Cosa que emprenyava d’allò més a Olivares; ell volia enviar els catalans a combatre contra França i a favor de Castella.

Però ja no estem en aquells temps, i avui la guerra ja no va de legions combatent en ordre tancat. Ni, si m’apuren, d’accions de comando. Avui hi ha míssils, hi ha drons, hi ha tota mena de formes de dur la destrucció on sigui més favorable als interessos del país, sense necessitat de jugar-s’hi la vida de la nostra gent jove. I, sobretot, hi ha la informació, allò que algú n’ha dit intel·ligència militar i que ha donat lloc a afirmar que l’expressió és un oxímoron. Sense estar d’acord sempre amb el què fa, crec que el Mosad jueu és el millor mestre de com es fa, això d’estar informat i preparat. La darrera vegada que van voler tocar-los el voraviu, en sis dies van plantar els seus tancs dins d’Egipte. Igitur qui desiderat pacem, præparet bellum.