Blog d´en Toni Ferran

Catalanisme deconstruït

Maragall acaba de dir que s’ha canviat el catalanisme de pal de paller pel catalanisme coral. Serà del cor de la ràbia, vist com ha acabat el seu tripartit catalanista i de progres (no m’he deixat l’accent; llegiu-ho com està, sisplau). Progres d’Armani amb folre i manilles indepa.

Realment, l’intent de Maragall és rebaixar l’heràldica a logo comercial, és deconstruir el catalanisme, com feia Ferran Adrià amb la truita de patates i ceba. Parcialment, almenys, sembla que se’n va sortint. L’indepa mayor del reino, també acaba de dir que cal “repensar” el catalanisme. Serà el d’Esquerra, que ara liofilitzaran, no els tornin a fotre al carrer. Cuina amb nitrògen líquid, com ara fa Ferran Adrià.

El meu catalanisme, no cal que me’l repensin: amb seixanta anys, ja sé força bé en quin catalanisme milito i, sobre tot, ja he tingut quasi mitja vida per veure, experimentat a la pràctica, què no vull per al meu país.

I que no m’expliquin que el què cal és que al país s’hi visqui bé, que les coses funcionin, i que la qüestió de la nostra identitat de poble té menys importància. I tant que en té. Que els mecanismes de solidaritat social siguin eficaços, ja és natural. Toca. Ja en tenen l’obligació, si són al Govern, de fer-ho bé (o sigui que a veure si aquesta vegada no se’ls ensorra cap túnel, eh?) Però un Govern de Catalunya cal que sigui capaç de pensar i mastegar xiclet a l’hora. De tenir cura de les polítiques socials i de la preservació dels mots d’Espriu. En això darrer, però, Montilla y sus palmeros ja han dit que ara no toca.

Josep Pla va deixar escrit que era als seu país quan entrava a un lloc i li responien el “bon dia” amb un altre “bon dia”. Beatus ille! Anem de cara a l’apoteosi del neng de Castefa; ens respondran: qué pasa, tio! Un altre escriptor, Sebastià Alzamora, esmolat com un trinxet de n’Ordines, pronostica que parlarem “montillà”, una llengua sense pronoms febles. La varietat de catanyol políticament correcta.

Amb aquestes cabòries, divendres al vespre vaig anar a la Faràndula de Sabadell, a veure “Cançó d’amor i de guerra”. En aparèixer en escena Horaci, el carallot republicà que vol posar una barricada a cada carrer i una presó a cada portal, se’m va encendre la bombeta: el país sempre n’ha tingut, de carallots. I no obstant, som on som, amb una crònica mala salut de ferro. Un cop més, a la societat civil li tocarà encarregar-se de la defensa de l’ànima catalana del país. Missatge rebut.

Mèxic

Tinc una amiga mexicana. El seu company, que és català, també és amic meu. Ambdós són professors universitaris i ensenyen a Mèxic i a Catalunya, alternativament. Quan són per aquí, ens veiem de tant en tant. A més del que ja sabia d’aquell país per haver llegit Avelí Artís “Tisner” i Pere Calders, en converses de sobretaula m’han anat explicant una mica el país real, tan lluny del tòpic com nosaltres ho estem de les “manolas” i els “toreros”. Potser per això em va doldre tan íntimament que el president d’Esquerra en parlés tan despectivament; d’un país que amb tanta generositat va acollir els republicans catalans que s’hi van anar a exiliar, fugint de la mort segura.

Tísner i Calders s’han estalviat la indignació amb què, n’estic segur, haurien rebut l’exabrupte. El fet de provenir d’aquest sinistre personatge, que ja té nombrosos precedents d’ofenses gratuïtes, d’incontinència verbal, no hauria pas minvat la contundència de la seva autoritzada resposta.

Doncs el tal serà la imatge exterior del nostre Govern, el cap de la nostra ”diplomàcia”! Francesc Pujols deia que, anys a venir, els catalans aniríem pel món tenint totes les despeses pagades. Si el quídam en qüestió dura gaire més que la darrera vegada en el càrrec, molt em temo que els catalans anirem pel món rebent insults i carades, i amb tota la raó. Perquè d’aprendre, està vist que no n’aprèn: no dóna per més. Com deia un mallorquí amic meu, bastant savi i ja difunt, hi ha homos, homonets, homonics, homoniqueus i gàrgoles merdassanes…

Que els mexicans ens perdonin, doncs, als catalans. Ells també tenen un líder d’esquerres que ha perdut les eleccions, i ara veuen quina és la seva talla real. Aquí, molts sabem que aquest patètic personatge no representa el seu país. Segur que seran indulgents amb nosaltres.

Himnes

Fa poc es va constituir el Parlament sortit de les eleccions de Tots Sants del 2006. Es va poder veure que alguns diputats no cantaven l’himne oficial de Catalunya.

Això em va dur a pensar en les diferències del nostre amb l’himne oficial d’Espanya: una marxa militar anomenada Marcha Real, i anteriorment Marcha Granadera, que va ser escollida com a conseqüència d’haver quedat desert el concurs per fer un himne de l’Estat. Mai el canta ningú, almenys oficialment, perquè no té lletra oficial; només d’apòcrifes. Quan era petit n’havia sentit una que deia:

Arriba Espanya,
un gat amb una canya,
un gos amb un bastó…

Els Segadors, en canvi, és un cant del poble. Ni és una marxa militar ni va caldre cap concurs per fer-lo. També n’havia sentit una lletra apòcrifa, del temps de la primera dictadura del segle passat. Amb la música de la tornada, cantaven:

Doneu-li alfals,
al Primo de Rivera,
doneu-li alfals!

Naturalment, en ser un cant té lletra de veritat. La oficial és una versió suavitzada, de 1899. Tot just acabat el franquisme, amb fort soroll de sabres encara, no era pas qüestió d’esverar-los més del què estaven, amb la lletra històrica. Els Segadors de veritat, cant de guerra català contra Felip III d’Aragó (IV de Castella), que glosa el Corpus de Sang i les malvestats comeses a Catalunya pels terços castellans que anaven a fer guerra contra França, la vaig sentir per primera vegada a les inesborrables “Sis hores” de Canet del 1975, cantada per Rafael Subirachs. Diu:

Catalunya, comtat gran
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el Rei, nostre senyor,
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
-Ara és hora, nostre Rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs,
fins al lloc del Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església:
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers,
sols per regar la terra.

A presència dels parents,
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n’hi foren les dependències.

A vista de tot això,
s’és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes,

Entraren a Barcelona,
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
 
De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera;
ne mataren el Virrei,
a l’entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l’Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que així ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó,
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l’esquerra:
-On és vostre capità?,
on és, vostra bandera?

Varen treure el bon Jesús,
tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità,
aquesta és, nostra bandera.

A les armes, catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

La sinecura

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena, diu la saviesa popular. Quina diferència entre la post presidència de Maragall i la de Pujol! Mentre Pujol ha posat en marxa un thing tank, un laboratori d’idees, que ell mateix sintetitza en les sigles IVA (idees, valors, actituts), Maragall demana a Zapatero una sinecura, una plaça en un cementiri d’elefants que li resolgui les garrofes.

Tan si es creu que les aportacions de Pujol a l’ideari del país poden ser útils com que ja han quedat obsoletes, perquè el President és fill d’una altra època, el cas és que, gran com és, aspira a poder contribuir encara a resoldre els problemes del país. Maragall només aspira a resoldre el seu, de problema: els mitjans de supervivència. No estrictament econòmics, perquè el patrimoni d’ell i de Diana Garrigosa ja els hi deuen assegurar, sinó els de l’autoestima, els de seguir “sent algú”.

Encara que sigui fent el paper d’estaquirot. Perquè el consell d’administració d’una empresa com Airbus no funciona a base d’uns consellers que dirigeixen autònomament la política empresarial. En aquesta mena d’empreses, els assumptes arriben al consell ja pactats i resolts per equips tècnics ministerials dels països que formen l’accionariat. Les “deliberacions” (lectures de discursos per justificar el vot) i les votacions, només són litúrgia. Les jeux sont faits abans d’iniciar les juntes.

Les coses són com són i no com les parts diuen que són, sentencia un aforisme jurídic. A vint-i-tres anys de presidència Pujol li correspon un laboratori d’idees; a tres anys de Dragon Khan maragallià, un xollet per figurar una mica. D’allà on no n’hi ha, no en raja.