Desperta, ferre!!!
Febrer 22, 2007 on 1:22 pm | In PolÃtica catalana |
M’he adonat que el to dels escrits que vaig posant aquí, cada vegada gasta menys manies en qualificar sense embuts les actituds d’allò que amb no gaire exactitud en diem “les esquerres”. El tradicional guant de seda que se suposa que la majoria de la base electoral de CiU demana, es va perdent en les files properes al nacionalisme assenyat i, fins i tot, en la seva cúpula dirigent: el famós DVD, per exemple. No ho veig malament. Algú pot fer la vella increpació de Ciceró: O tempora, o mores!, però és que els temps canvien. Ja s’ha quedat en el record la vella complicitat entre famílies polítiques demòcrates de l’antifranquisme. Per sort, el franquisme és Història (bé, no del tot, però aquest és un altre tema). A la gent d’avui –molta de la qual ja no ha viscut aquells temps- no està ni estarà mai en condicions de captar els sobreentesos de llavors.
Si “les esquerres” són doctrinàries (que ho són), doncs es va i es diu. Si es revisa la “memòria històrica” (que em sembla que cal sempre mantenir-la viva) cal parlar tant de fosses comuns del franquisme com de les “cheques” del bàndol republicà. Que la única diferència entre un nazi i un comunista és que el primer pretén tiranitzar la humanitat en nom de la pretesa supremacia de la raça ària i el segon ho pretén –exactament igual- però en nom de la pretesa supremacia del proletariat. Si hi ha sectarismes en la praxi del poder “esquerrà”, doncs es denuncien amb tota intel·ligibilitat. La bul·la que van tenir els “progres” ja no és defensable avui.
No vull dir que calgui imitar les esquerres en les seves desqualificacions gratuïtes, formulades sense argumentar, des de la possessió de la veritat absoluta, però tampoc cal gastar manies en posar de relleu les causes del progressiu decandiment anímic del país, cada vegada més arrossegat a la via del provincianisme, per més que la bona marxa de l’economia l’anestesiï una mica. Per això, crec, podem tornar a fer-nos el vell crit dels almogàvers en entrar en combat, colpejant les seves armes contra les pedres: desperta, ferre!!!
Fa un mes, quasi, al·ludia a un article de Francesc – Marc Álvaro. Com que veig que el link que hi posava ja no funciona, aquest cop copio sencer el d’avui. No hi podria estar més d’acord.
El pluralisme d’ara
Durant els anys de la meva joventut, “pluralisme” era una paraula molt utilitzada per l’esquerra centralista catalana per fer oposició als Governs Pujol i practicar el victimisme. Tot havia de ser “plural”. Joan Rigol, venerable home d’Unió Democràtica que fou conseller de Cultura, va arribar a creure’s la farsa del PSC i va crear un consell assessor ple de prohoms socialistes i comunistes, no fos cas que les reinetes intel·lectuals de la gauche se sentissin desateses i marginades (i acabessin tenint un trauma com Francesc de Carreras). A Jordi Pujol aquell invent no li va fer gràcia i el va liquidar en dos dies perquè no estava disposat a ser banyut i pagar el beure. Va fer santament. El sectarisme del PSC i del PSUC no es podia aturar amb gestos de consens, estava massa arrelat en el menyspreu d’una classe cultural que mai va perdonar que Pujol (“el botiguer”) se’ls pixés en el pla polític i també en el pla intel·lectual.
Avui, quan els socialistes ho manen (i ho mamen) tot de dalt a baix, ningú no parla ja de pluralisme. Per exemple, el Col.legi de Periodistes (que durant els anys del degà Salvador Alsius exigia pluralisme a cada minut) ara calla dòcilment, excepte si es tracta d’anar contra el PP, que és la cosa fàcil a Catalunya i allò que ens permet fer el valent. Avui, quan els socialistes (amb el concurs amorf i desnatat d’ERC) disposen de totes les repartidores i de tots els canals de control, el pluralisme ha passat de moda. Els progres, els compromesos d’ofici i els que signen manifestos s’han oblidat ràpidament del pluralisme. Ara toca dedicar-se a la sostenibilitat, la multiculturalitat i la sinèrgia entròpica. La vida té un altre color. Per això l’Ajuntament de Barcelona crea un Consell de Cultura que és tan plural com el cul d’una mona. Els seus membres, tots ells molt respectables, són d’un pluralisme descriptible posats en línia: Oriol Bohigas, Jordi Balló, Manuel Borja-Villel, Rosa Cullell, Anna Maria Moix, Joan Oller, Ramon Muntaner i Daniel Giralt-Miracle. Aquest és el pluralisme dels socialistes, tan familiar per desgràcia nostra. Per cert, l’oposició hauria de denunciar aquestes jugades amb més insistència i claredat, sembla que no vulgui molestar.
Ja no cal reclamar pluralisme perquè ara el pluralisme dels bons (el de debò) ja ha arribat a la saturació màxima. És el pluralisme que bufa des del carrer Nicaragua. Tots ens hem assabentat d’aquesta novetat. Tots, excepte el comissari Vicenç Navarro que, des de les pàgines del diari del camarada Porky, segueix demanant la purga estalinista a TV3 i Catalunya Ràdio perquè encara hi troba massa nacionalistes. Que li regalin una “checa” en miniatura, a veure si així es desfoga, pobrissó.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^