Blog d´en Toni Ferran

Les marques blanques del comunisme

En les èpoques de clandestinitat, el comunisme del país s’havia infiltrat en els moviments sindical i veïnal, a fi de poder influir-los sense aparèixer amb les seves sigles. Parlem del PSUC, perquè a la seva vora hi havia una colla de grupuscles liderats per caps d’arengada puretes que cabien junts en un ascensor.

En el cas sindical, el PSUC es repartia la infuència amb el PSOE: aquest tenia la UGT i els altres CCOO. Hi havia alguns sindicats més -dels anarquistes o dels abertzales bascos, per exemple- però jugaven en una altra lliga: no podien muntar cap vaga general ells tots sols. En el cas del moviment veïnal, no. El comunisme era l’amo total: dominava completament les associacions de veïns dels barris perifèrics (els barris benestants tenien associacions amb finalitats diverses dins el camp cultural, però només les associacions de botiguers tenien -i tenen- per objecte defensar els interessos col·lectius dels afiliats).

Amb el declivi soviètic, la dictadura del proletariat va començar a perdre atractiu, i es van inventar allò de l’eurocomunisme, que consistia en un embolica que fa fort, perquè es tractava d’amagar-se sota una capa de vernís que amagués el totalitarisme de la cosa. En deien centralisme democràtic, i consistia en votar a mà alçada -amb la unanimitat que se’n derivava- i presentar-ho com una votació democràtica. Al començament, hi va haver qui creia que allò no podia resultar mai, i qui creia que, amb el temps, la renovació de persones portaria a què hi hagués qui cregués sincerament que es podia ser radical en els assumptes socials sense renunciar a la llibertat individual de vot.

Fa de mal dir qui tenia raó, però de totes maneres el PSUC va haver d’amagar-se sota les faldilles del feminisme -una mica- i de l’ecologisme -una altra mica. Amb la desaparició dels històrics López Raimundo i Guti, i la col·locació de Ribó a la sinecura de Síndic de Greuges, els Ceaucescu locals -Saura i Mayol- van ser el darrer intent de lideratge. Però van periclitar, per donar lloc al lamentable personatge que tenen ara. Aquest, va intentar un poti-poti amb els escindits que no havién acceptat l’eurocomunisme -els prosoviètics de pèl revenxinat- i, darrerament, ha agafat la franquícia d’una colla de professors de la casta universitària madrilenya que han decidit sortir a pescar en l’aiguabarreig de l’enfonsament del bipartidisme espanyol, quan el catatònic comunisme de l’Estat ja no és més que un record.

L’estratègia d’allò que avui queda del PSUC, només és un comunisme vergonyant que s’irroga la representació de les masses populars, mentre aquestes diuen que no, és la de sempre. Quan el feminisme ja ven poc i l’ecologisme pamfletari encara menys; hi afegeixen aquest grupet intel·lectualoide que ha patrimonialitzat les protestes populars de fa uns anys, i li plantifiquen al capdamunt un iaioflauta que ve del moviment veïnal, i repeteix com un mantra les desqualificacions habituals. Tampoc ha funcionat: han tret menys escons que el ciclista quan va anar a cara descoberta.

És el dilema dels que s’adrecen al nínxol de vot dels curts de gambals: si no són maniqueus, no els segueixen; però si ho són massa, els veuen el llautó.