Blog d´en Toni Ferran

Vilhelm Hammershøi i Carl Theodor Dreyer a can Fanga

L’associació entre pintura i cinema és vella. Sense rumiar massa, em ve a la memòria un altre cas: Jean Renoir i el seu pare, Pierre – Auguste Renoir; la fotografia, tot l’ambient de «Une partie de campagne» està amarada de la pintura del gran impressionista. Podria parlar també d’Almendros, Storaro… d’alguns directors de fotografia que tracten la llum i el color com a les pintures.

A l’exposició que hi ha ara al CCCB (Centre de Cultura Contemorània de Barcelona), muntada amb una bona representació de la pintura de Hammershøi i les projeccions en televisors de TFT d’uns quants films de Dreyer, es pot comprovar la coincidència d’ambdós en el concepte de la llum. De fet, jo diria que la raó és que un i altre retraten magníficament la llum del seu país, dels interiors del seu país.

La llum de Hammershøi i la de Johannes Van der Meer, el pintor de Delft, s’asemblen notablement. La paleta és diferent, molt més acolorida la de l’holandès que la del danès, però la llum, la suau i plana llum, sense ombres retallades, és la dels grisos dies del Nord europeu.

Entre Hammershøi i Dreyer, a més hi ha la quasi plena coincidència de l’època que retraten. Els dos canelobres que apareixen en un quadre d’un home llegint de nits, són clavats que els que a «Ordet», Johannes posa a la finestra, per a què la seva llum s’escampi dins la foscor.

El plaer de veure avui l’obra d’aquest pintor (que anirà seguit pel de veure novament la mitja dotzena de films de Dreyer que tinc) no ha pogut ser anorreat pel desastre que significa per als éssers humans normals que vivim en un poble, anar a can Fanga, el lloc administrativament anomenat Barcelona.

Si no ets barceloní, per força ets un quídam i et tracten amb una lleugera condescendència. Cap rètol a la porta de l’edifici indica que allà hi ha el CCCB; cap rètol indica que a dins hi hagi una exposició tan important, només una indicació, camuflada darrere el vidre d’una porta, assenyala l’entrada a l’espai d’exposicions.

Si ets un desgraciat que no sap on és tot a Barcelona, et fots. No provis pas de preguntar pel carrer; si no saps àrab, no t’entendran, i si en saps, no sabran on és el lloc que preguntes. Si vas entrant pels edificis públics, els uxiers i grooms d’aquestos llocs t’aniran orientant per etapes. Només cal la obstinació necessària per veure l’obra de dos grans artistes i no engegar el cap i casal a pastar fang i sortir esperitat d’aquell infern de places dures, skaters a lloure i gossos cagant.