ETA plega, Gadafi també; sic semper tiranis
Octubre 20, 2011 on 8:25 pm | In Assumptes exteriors |ETA ha anunciat avui que deixa definitivament les armes; Gadafi, mort, tampoc les tornarà a agafar.
El cas d’ETA, representa el final de quaranta anys d’acció terrorista. No se n’hauria de dir d’acció militar ni guerra, perquè mai ha estat un combat en camp obert entre forces armades.
Això no significa, no obstant, que els militars no hagin fet terrorisme, sovint, al llarg de la Història: el pillatge militar, la presa d’hostatges, el saqueig, el bombardeig de poblacions, no han estat casos aïllats en cap època.
El cas de Gadafi significa el final d’una dictadura terrorista (valgui la redundància), tribal i més o menys admirada per legions d’imbècils que aplaudeixen gregàriament tot allò que és antiamericà.
Tant en un cas com en l’altre, això no és cap final, sinó un principi.
Si ETA hagués estat un grup criminal estrictament, sense cap mena de suport popular, només caldria que el Govern espanyol abandonés la política de deportació dels presos etarres, vist que ja no és útil per a la lluita antiterrorista. Però no es pot simular que ho fos, una banda criminal estricta. Cometien crims, és cert, però han tingut el suport d’una part que no es pot menystenir de la societat basca, a la qual no es podrà tornar a provar de silenciar, amb l’excusa del terrorisme.
Encara que l’espanyolisme s’ompli la boca d’escarafalls democràtics, ara se li haurà acabat l’excusa per mantenir la tan poc democràtica conculcació del dret a l’autodeterminació dels pobles que vicia la Constitució espanyola. Si els bascos han de ser independents o no, ho han de dir els bascos: els bascos i prou. I ja es veurà si ho volen ser o no. Desapareguda ETA, el reconeixement del dret d’autodeterminació dels bascos deixa de ser una concessió al terrorisme i passa a ser un exercici de democràcia. I en això es coneixerà si l’espanyolisme és demòcrata –com afirma- o no.
Mal negoci, en tot cas, per als que vivien de l’antiterrorisme, a costa d’exposar al sacrifici algunes probables víctimes, com a carn de canó. Sembla mentida que fins ara, a ETA ningú no s’hagués adonat que els estaven mantenint, de forma estúpida, la paradeta.
Líbia, és ara mateix un conjunt de tribus armades fins a les dents. Caldrà veure fins a quin punt un país tan ric en recursos econòmics (el gas i el petroli, però també un patrimoni històric inexplotat, de ruïnes romanes) no cau en un «quítate tu que me pongo yo». És el què acostuma a passar: a la dictadura de Batista, la va seguir la de Castro. Si els substituts de Gadafi són la xusma teocràtica habitual, hauran fet uns pans com unes hòsties, els libis.
Sigui com sigui, n’hi ha uns quants que ja no tornaran a agafar les armes, a Euskadi i a Líbia. Més val així.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^