Blog d´en Toni Ferran

La ultracorrecció política en qüestions de gènere

Cada cop em sulfura més l’extensió del costum estès bàsicament pels polítics “progres”, de saludar o d’adreçar-se a “tots i a totes”, de referir-se als “homes i dones” quan es parla de la gent. El desmuntar-se de riure va venir-me en certa ocasió en què vaig llegir en un text polític amb pretensions de seriositat, l’expressió “famílies monoparentals i famílies «monomarentals»”. Fot-li, que belluga! L’epidèmia de baixes qualificacions en gramàtica que fa ja bastants anys pateix la població del país, deu ser la causa que ignorin que, en determinats casos, un sol gènere els engloba ambdós. Tampoc tenen ni idea del què és la ultracorrecció.

Començant per la denominació de l’espècie. Homes i dones, tots som homo sapiens, sapiens. No hi ha cap espècie anomenada mulier sapiens, sapiens. Però tampoc hi ha persones i «persons», ni parlem de tothom i «totdon». El llenguatge no sempre és totalment exacte i precís, i si hi afegim les etimologies, encara resulta més confusionari.

Teòricament, el contrari del masclisme és el feminisme, en comptes de l’igualitarisme, que seria la cosa més lògica. No obstant (i això prova que la substitució no és innocent), a vegades el feminisme no és el contrari del masclisme, sinó la pura simetria. Quan sento alguna dona que diu que són superiors als homes, o més intel·ligents, em venen temptacions de dir-li: algunes sí, però no és el seu cas, estimada senyora! La intel·ligència, la superioritat respecte de la mitjana, de qualsevol classe, és una característica individual, no de gènere. Atribuir-se la superioritat per una qüestió anatòmica, d’aparell reproductor, és exactament el mateix que fa el masclisme.

Amb la civilització, cada cop la força física és menys un factor de superioritat, per sort. Opino, però, que la major força física que en general tenen els mascles en comparació amb les femelles de l’espècie, prové del fet que la gran morbilitat infantil que hem patit fins fa quatre dies, obligués a procrear constantment, i la situació d’embaràs quasi permanent portés la major part de les dones a una menor quantitat d’exercici físic. Ara moren molts menys nadons. Per tant, la dona es mou molt més, fa –o pot fer- tant d’esport com un home. Conseqüència: les marques esportives d’homes i dones s’han anat aproximant. També l’accés al coneixement ha deixat de ser patrimoni d’un sol sexe.

Suposo que encara tenim “guerra de sexes” per a anys, perquè la psicologia d’una societat evoluciona molt lentament (i a vegades també és divertit, tocar una mica el voraviu, oi?), però cada cop a la majoria ens deurà semblar més ridícul que un cap de fava o una morros de cony qualssevol ens diguin que el seu gènere és més que l’altre. En podrem fer una nova espècie, l’homo estultus, mentecaptus.