Blog d´en Toni Ferran

El Congrés dels EUA rep una delegació del govern català

Igitur qui desiderat pacem, præparet bellum

Doncs qui desitja pau, prepari la guerra. La sentència, popularitzada com Si vis pacem, para bellum és falsament atribuïda a Juli César, però en realitat, tal com està escrita a la capçalera és de Flavi Renat Vegeci (segle IV), i apareix al prefaci del seu tractat De rei militaris instituta, llibre III.

Ara que estem a punt de tenir Estat propi, cal que ho tinguem en compte. El bonisme curt de gambals ha desitjat que Catalunya no tingui exèrcit. Fins i tot hi ha qui ha proposat que ens defensin els de fora. Però la Història ens demostra, de forma repetida, que els de fora prefereixen salvar els seus interessos a honorar els seus compromisos. França al segle XVII i Anglaterra al XVIII en són la prova. Van deixar als catalans amb un pam de nas sense el menor escrúpol.

Això no significa que Catalunya estigui condemnada a mantenir una estructura, heretada de l’antigor, d’homes equipats amb armes portàtils individuals i les seves cadenes de comandament, que perdin el temps a les casernes. De fet, la nostra tradició militar no és aquesta. S’assembla molt al que ara els americans en diuen “contractistes de seguretat”. La cavalleria del coronel Brichfeus que va combatre contra Felip V, tenia patent militar, però l’havia promoguda un senyor que vivia a Terrassa i es deia Pere Brichfeus. L’altra fórmula era la host, el poble cridat al servei d’armes per defensar la terra. I només per a això. La constitució Princeps namque deia que els catalans només podien ser cridats a combatre fora de Catalunya (és a dir, anar de conquesta) si el comte de Barcelona anava al davant de la tropa. Cosa que emprenyava d’allò més a Olivares; ell volia enviar els catalans a combatre contra França i a favor de Castella.

Però ja no estem en aquells temps, i avui la guerra ja no va de legions combatent en ordre tancat. Ni, si m’apuren, d’accions de comando. Avui hi ha míssils, hi ha drons, hi ha tota mena de formes de dur la destrucció on sigui més favorable als interessos del país, sense necessitat de jugar-s’hi la vida de la nostra gent jove. I, sobretot, hi ha la informació, allò que algú n’ha dit intel·ligència militar i que ha donat lloc a afirmar que l’expressió és un oxímoron. Sense estar d’acord sempre amb el què fa, crec que el Mosad jueu és el millor mestre de com es fa, això d’estar informat i preparat. La darrera vegada que van voler tocar-los el voraviu, en sis dies van plantar els seus tancs dins d’Egipte. Igitur qui desiderat pacem, præparet bellum.

La “notes” de can Fanga

L’ajuntament del cap i casal ha votat en relació a l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència. Hi ha hagut més vots a favor que en contra, però han guanyat els menys; la Colau i el seu cor de la ràbia s’han abstingut, cosa que a efectes pràctics és com votar que no.

Ara mateix em fa mandra esbrinar si hi ha auto-proclamats independentistes entre els seus, perquè és evident que d’independentistes de veritat no n’hi ha. A mi, ni un miler de Colaus posades en fila em fan votar el què no vull. Ara seria hora de preguntar a l’economista dels pobres i a la monja alferes si segueixen donant suport a la llista de l’alcaldessa, però tampoc en tinc tantes ganes. Gone with the wind…

Morenés amenaça amb treure la cabra

El lleó Melquiades de la política catalana

Duran diu que Mas està acabat

Rabell diu que no investirà a Mas

Una altra enquesta

Ja ha començat la temporada de les enquestes. Ahir una en un diari espanyols, avui la de El Punt Avui. Aquest cop, l’univers enquestat és de 1.200 persones, però els resultats només presenten variacions en el magma de la cua: Junts pe Sí + CUP també treuen majoria absoluta. N’assigna uns més a la candidatura dels Junts i uns menys als altres, però n’hi surten entre 73 i 80, amb un ventall percentual entre el 49,5% i el 52,5% dels vots, cosa que fa esperar una majoria absoluta de vots.

Pel què fa als que queden endarrere, Ciutadans no en treu tants però seria el primer dels petits, PP i PSC intercanvien posicions, i els del iaioflauta segueixen penúltims, com abans el ciclista comunista. Unió, sense Convergència, fa la primera comunió i no en treu cap.

Poc importa el repartiment d’escons al magma de la cua; el què compta és que segueixen sense poder aturar el sobiranisme. Però és divertit. Als que s’atorguen la representació de la majoria del país, la majoria silenciosa o la majoria popular, l’electorat els dóna un 10% de vots a cada un, aproximadament. Ara bé, cal ser sincer: que Duran es quedi sense ni un, és més que divertit: és justícia divina.

Reunió del PP a Lloret

Cameron a la Moncloa