Blog d´en Toni Ferran

Whatsapp

Ximo s’enfada

La parrala constitucional

Realment, cada vegada que a can PP van a l’excusat, canvien de pensament. Ara tornen a dir que no a cap reforma constitucional. La qual cosa no significa en absolut que en arribar el moment, no decideixin liquidar les autonomies, com vol la FAES.

La mecànica és ben senzilla: 1) es dóna la culpa de tot a les autonomies; 2) es dissolen les autonomies; i 3) es busca a algú altre per donar-li la culpa de tot. No hauria de preocupar-nos, perquè és el mal de la bèstia i no té remei, però aviat no ens afectarà. Així sigui!

El iaio botifler

Que poc dura l’alegria, a casa dels pobres!

Aquesta barreja que se’n va dir Syriza, ha fet figa a la primera tensió. Com és costum en les agregacions que es basen més en les afinitats ideològiques que en els interessos que haurien de defensar, sempre hi ha molts caps d’arengada i poques cues de lluç. O ni una.

Tanta gent que es va alegrar del triomf de la coalició a dins i a fora de Grècia! Acaben de comprovar un cop més que amb entusiasme i prou no es va enlloc. Tanta xerrameca, per acabar empassant-se tots els gripaus que ha volgut Alemanya… La maledicció d’aquests populismes -com el de tots els populismes- és que exploten un jaciment de vots d’escassa capacitat de comprensió. Només hi poden haver bons i dolents; les coses o són blanques o són negres, no hi ha grisos. Per això hi ha enemics irreconciliables. Per a uns és el capitalisme, per als altres són els jueus o els estrangers; és a dir, els diferents. I supremacies indiscutibles: la classe obrera o la raça pròpia.

La llei del pèndul que regeix tota l’activitat humana, sempre fa que els uns facin bons els altres, fins que s’extralimiten i són els altres que fan bons als uns. Els exemples són incomptables. Perquè és evident que el triomf de Syriza és fruit de l’estupidesa d’alemanys i altres europeus, que van començar a finançar la corrupció grega fins a fer-la insostenible.

Rajoy diu que no

Ahir Rajoy va negar el reconeixement de quasevol especificitat a Catalunya a la Constitució espanyola, proposada per Duran. Fins i tot un nen de cinc anys ho hauria pogut predir. Com deia Groucho Marx, doncs: porteu-li un nen de cinc anys!

El record dels anti-avalots

Per si el més joves no recorden les actuacions dels anti-avalots espanyols a Barcelona, aquesta és una fotografia històrica de Manel Armengol (any 1976)

Sant Tornem-hi

Avui he tornat a l’Arxiu Comarcal de Terrassa, després de tres setmanes de fer campana. A finals de juliol, quan en sortia al migdia, feia un bat de sol excessiu per a mi. Ara que ja fa una temperatura molt més agradable i han acabat les vacances, hi he tornat.

Furgar paper vell és com anar a buscar bolets. En la feina que faig ara mateix, és com buscar-ne sense saber per endavant on són els erols: ressegueixo les rúbriques -és a dir, els índexs- dels manuals notarials d’un en un, a veure què hi trobo. Quan busques a partir de les referències en documents posteriors és, ben al contrari, anar a on t’han dit que se n’hi fan. Si la informació no és errada, que a vegades ho és, tant amb els documents com amb els bolets.

De la sèrie e documents que busco -els de la família Farrés de Baix, que posseïren aquest mas mataperenc fins a principis del segle XIX- només he trobat una procura que Salvador Farrés féu al seu germà Jaume, pagès de Terrassa, el gener del 1691.

Però també he trobat l’àpoca d’un acompte del dot que Miquel Picassó i la seva muller Paula, pagesos de Vacarisses, firmaren al pare d’ella, Joan Puig, pagès de Sant Julià d’Altura, per trenta-cinc de les cinquanta lliures barcelonines que li prometé de dot als capítols matrimonials. Aquesta gent no tenen res a veure amb els Farrés de Baix, però el document fa suposar que el cognom Picasso podria ser d’origen català. De fet, el Diccionari Alcover-Moll diu que el cognom es troba a Ulldecona, Vinaròs, Xert, etc. Hi podem afegir que al Vallès.

Finalment, he trobat la compra-venda que els tutors de les germanes Eulàlia i Marianna Solà del Pla feren a Maria Barata i Castell del mas de les seves pupil·les. És bastant extens i no m’he aturat a llegir-lo a fons, perquè enumera tots els deutes de les noies que obliguen a vendre’l, però és una nova via a seguir. Uns vint anys abans, el seu pare confessà aquest mas al capbreu de Sant Llorenç del Munt, i al de principis del XVIII ja el confessaren els Barata. Un nou episodi de ruïna econòmica d’un mas mataperenc, com els Farrés de Baix al començament del XIX o els Gorina a principis del XX.

Rabell, “la puta i la ramoneta” rojes

Les engrunes d’Epuló

L’Athletic de Bilbao celebra que ha guanyat una copa -la Supercopa d’Espanya- després de trenta-un anys de sequera. Certament, han guanyat una eliminatòria contra el Barça o, per ser més exactes, contra allò que queda del Barça després de la prohibició de fitxar fins a final d’any, i de no tenir temps per refer-se del sobreesforç que representa guanyar la Supercopa d’Europa tronant de vacances. Ells, en canvi, fa mesos que no tenien altra feina que preparar aquesta eliminatòria.

Però, abans de tot, ha guanyat la competició entre el campió de la Lliga i el de la Copa per una disposició normativa de la Federació Espanyola, establerta a fi de no renunciar als ingressos que aporta la celebració d’aquests dos partits; perquè l’equip de Bilbao, de fet, no va guanyar ni una competició ni l’altra. Ambdues les guanyà el Barcelona; però no pot jugar dos partits contra ell mateix, i això obligaria a renunciar als ingressos que aporten. En altres paraules: de fet, la Supercopa d’Espanya correspondria al Barça per dret propi, com a únic equip que reuneix els mèrits per aspirar-hi.

Dit això, el cert és que van jugar millor que el Barça que tenien al davant, però no millor que el Barça. Ni de bon tros. Però la victòria de l’Athletic no és cap victòria, de fet; tan sols Epulón-en apurrak.