Blog d´en Toni Ferran

Pixar a sobrevent

Els diaris van plens de la reobertura del procés judicial contra l’alcalde del nostre poble, per no penjar la bandera del país veí, mirant cap al Sud, al balcó de l’ajuntament. Unes denúncies que ja havien estat sensatament arxivades pel jutge corresponent, ha estat ara reobertes pel seu successor, dins la cursa per al tir a l’heterodox que darrerament torna a emprendre la judicatura espanyola més fidel a les consignes peperes.

No és que el PP mataperenc no tingui precedents d’ajudar a posar un alcalde republicà amb les seves campanyes (de maledicència, en una altra ocasió); però aquesta vegada, les seves denúncies davant els tribunals, oportunament recuperades tan a prop de les eleccions municipals, poden perfectament dur a votar ERC –com un sol home i com una sola dona- a tots aquells que potser ara, decebuts per diverses causes, no els haurien votat.

I ja se sap que si pixes de cara a sobrevent, acabes mullat pel teu propi pixum. De sobrevent, en castellà en diuen barlovento (nota per als peperos).

Entre tants il·luminats d’un costat i de l’altre, igual tornem a prendre mal!

L’apagada de cinc minuts

No sé si ja ho he escrit alguna altra vegada aquí, però afirmo categòricament que un ecologista és a un ecòleg el mateix que un astròleg és a un astrònom. La relació radica en què sobre el coneixement científic dels segons, els primers hi han bastit una superstició que prediquen com a dogma.

Aquesta colla d’obtusos, secundats per altres no menys obtusos manaies del tripartit, havien programat per a avui una apagada general de cinc minuts sota el bonic lema «donem-li un respir al planeta». Primera observació: podem suposar que tot aquest bestiar de peu rodó no té ni la més mínima idea del què és el corrent reactiu, de la sotragada que representa tornar a posar en marxa d’una manera quasi simultània, a les vuit en punt del vespre, tots els llums apagats cinc minuts abans. Ja no parlo d’”estalvi energètic negatiu”, sinó del probable efecte sobre els limitadors de potència, que podien fer caure en cadena. Només cal recordar que el pet d’un gran interruptor a l’estació transformadora de Sentmenat va causar una fallada elèctrica general a mig Europa.

O potser era aquest l’objectiu? Potser comptaven amb la bona fe de la gent per provocar un caos d’escala planetària? Tampoc seria res d’estrany.

Per sort, la cosa no ha estat un èxit per a aquests carallots, i la meva modesta bombeta de 60 w no ha parat d’il·luminar-me l’escriptori en tot el vespre.

Vilhelm Hammershøi i Carl Theodor Dreyer a can Fanga

L’associació entre pintura i cinema és vella. Sense rumiar massa, em ve a la memòria un altre cas: Jean Renoir i el seu pare, Pierre – Auguste Renoir; la fotografia, tot l’ambient de «Une partie de campagne» està amarada de la pintura del gran impressionista. Podria parlar també d’Almendros, Storaro… d’alguns directors de fotografia que tracten la llum i el color com a les pintures.

A l’exposició que hi ha ara al CCCB (Centre de Cultura Contemorània de Barcelona), muntada amb una bona representació de la pintura de Hammershøi i les projeccions en televisors de TFT d’uns quants films de Dreyer, es pot comprovar la coincidència d’ambdós en el concepte de la llum. De fet, jo diria que la raó és que un i altre retraten magníficament la llum del seu país, dels interiors del seu país.

La llum de Hammershøi i la de Johannes Van der Meer, el pintor de Delft, s’asemblen notablement. La paleta és diferent, molt més acolorida la de l’holandès que la del danès, però la llum, la suau i plana llum, sense ombres retallades, és la dels grisos dies del Nord europeu.

Entre Hammershøi i Dreyer, a més hi ha la quasi plena coincidència de l’època que retraten. Els dos canelobres que apareixen en un quadre d’un home llegint de nits, són clavats que els que a «Ordet», Johannes posa a la finestra, per a què la seva llum s’escampi dins la foscor.

El plaer de veure avui l’obra d’aquest pintor (que anirà seguit pel de veure novament la mitja dotzena de films de Dreyer que tinc) no ha pogut ser anorreat pel desastre que significa per als éssers humans normals que vivim en un poble, anar a can Fanga, el lloc administrativament anomenat Barcelona.

Si no ets barceloní, per força ets un quídam i et tracten amb una lleugera condescendència. Cap rètol a la porta de l’edifici indica que allà hi ha el CCCB; cap rètol indica que a dins hi hagi una exposició tan important, només una indicació, camuflada darrere el vidre d’una porta, assenyala l’entrada a l’espai d’exposicions.

Si ets un desgraciat que no sap on és tot a Barcelona, et fots. No provis pas de preguntar pel carrer; si no saps àrab, no t’entendran, i si en saps, no sabran on és el lloc que preguntes. Si vas entrant pels edificis públics, els uxiers i grooms d’aquestos llocs t’aniran orientant per etapes. Només cal la obstinació necessària per veure l’obra de dos grans artistes i no engegar el cap i casal a pastar fang i sortir esperitat d’aquell infern de places dures, skaters a lloure i gossos cagant.