Blog d´en Toni Ferran

El Govern català l’any 34

La burocracia europea

Aznar renya a Rajoy pels resultats a Catalunya

El Senat mexicà no té por

Rajoy diu que el resultat del 27 S no el farà canviar

El PP reforma les funcions del Constitucional

Felipe González, definitivament gagà

El paio acaba d’afirmar que Pinochet respectava els drets humans molt més que Maduro. I s’ha quedat tan ample, la vella glòria dels sociates. Seria necessari que algú del PSOE el tanqués a les golfes de Ferraz, amb les coses inútils, i llencés la clau. En benefici del partit, naturalment, que s’ho necessita prou.

El cert és que Maduro és un dictador d’esquerra populista, continuador d’un general insurrecte, i que l’altre fou un general insurrecte d’ultradreta. Però dubto que sigui possible respectar menys els drets humans del que ho féu Pinochet. I a més, el què diu aquest cretí irrecuperable és una forma indigna i gratuïta d’escopir a la memòria de les seves nombroses víctimes, culpables de voler democràcia al seu país.

Tampoc ve de nou; no obstant. Potser algun dia arribarem a saber de què van parlar, en algun lloc de Lleida, el general Armada i els socialistes, poc abans del 23 F. Però un indici ben clar en va ser la LOAPA, que van aprovar a las Cortes. Que el Tribunal Constitucional la tombés llavors, palesa quina a estat l’evolució posterior d’aquest organisme.

I també potser sabrem qui fou Mr. X, encara que degué ser qui tothom pensa.

El vice-president de la Comissió Europea desmenteix el portaveu

La Unió Europea

Quan l’antiga Unió del Carbó i de l’Acer va començar a convertir-se en Unió Europea, molts desitjàvem que algun dia hi poguéssim entrar. Era allò que deia Espriu al seu Assaig de càntic al temple: …Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç… Molts imaginàvem que aquella incipient Europa dels estats esdevindria l’Europa dels pobles, i aquesta unió entre pobles duria al respecte de tots amb tots, del qual els catalans n’hem estat mancats tants segles.

La veritat és tota una altra. La Unió Europea real és una mena de corral de galls de brega, on un quants miren d’enfilar-se per sobre la resta, mentre uns altres procuren que no els toqui massa el rebre. El Regne Unit, que mai ha participat en l’afer del euro ni en l’espai Shengen, ara també es planteja sortir completament de la Unió. Per cert, Cameron ha dit que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió i de l’euro… Like us, podia afegir.

En matèria de conflictes bèl·lics, la Unió també ha fet el paper de la trista figura. O s’ha cagat a les calces, o ha enviat una colla de cascos blaus a violar dones als Balcans. Perquè d’interposició i impedir massacres, res de res! Putin acaba d’apropiar-se d’una part d’un futur associat, i tots els líders han quedat corglaçats i esmaperduts, mentre els tancs russos feien de les seves. Ara assistim al fracàs en el repartiment de refugiats, que tothom esquiva com si fossin empestats. Això sí, als grecs, que no tenen força ni per espantar un gat, canya de la bona. Que salvin als estats que manen de les conseqüències d’invertir sense altra preocupació que el lucre immediat, i que callin si no volen perdre’s l’almoina que ni tan sols els la donen; només és un préstec.

Avui en surt un, que li han dit que digui que si Catalunya s’independitza, haurà de demanar l’entrada a la Unió Europea. On, per cert, els catalans seriem contribuents nets, hi manaran Alemanya i França com sempre, se seguiran ignorant el sofriment dels refugiats en comptes d’anar i clavar-li al dictador de cada un d’aquests països un cop de peu a les turmes que li surtin per les orelles, i els que hi manen continuaran apoderant-se de Grècia sense tancs, i la colla de Brussel·les continuarà sent un traster on enviar els polítics en desús de cada país.

La veritat, abans de decidir si entrem en aquesta mena de camp de naps, preguntem-nos si no ens en sortiríem millor sols. A Suïssa i d’altres països com el nostre no els va gens malament. Quan la Unió Europea sigui l’Europa dels pobles, hem de voler formar-ne part; però mentre allò sigui la casa de barrets sense llum que és ara, tampoc cal.

Va ressuscitant l’Espanya negra

La Junta Electoral ressuscita la censura. Per poder retransmetre la festa de la Meridiana, TV3 haurà de donar els mateixos minuts als de l’Espanya negra, i en el mateix horari, per a què donin la seva tabarra. A molts ens van acostumar a dir-ne d’això franquisme, però la veritat és que Franco no va inventar res.

Qui ahir vagi veure a TV3 Tretze dies d’octubre, podrà veure les concomitàncies que el simulacre de judici a Companys té amb el processament de Mas per haver muntat el 9 N. La independència del tribunal respecte del govern espanyol és similar en ambdós casos. Potser Mas no acabarà assassinat per l’Exercit com Companys, però és ben bé perquè el Món ja no ho toleraria, que si no…

La darrera generació que va viure els anys més durs de la postguerra civil, quan el règim encara no tenia cap vergonya de mostrar-se com era, està desapareixent. Per a la gent d’avui, la llibertat és vista com un dret i no com una conquesta, i no té por. Espanya s’espanta per la pèrdua de la por dels catalans. Amb obstinació bovina, doncs, tornen els vells tics que la Història ens mostra: mentre aquí la gent és vista com a un conjunt de ciutadans, a Espanya és vista com una pila de súbdits; i si no són obedients, garrotada.

Esperem que la cuina de les enquestes s’equivoqui aquest cop, i els resultats del dia 27 s’assemblin més a allò que en diuen la intenció de vot primària (44% per a JxS). Llavors, ens uns mesos passarà a la Història això de ser una colònia de l’imperiet més ridícul que han vist els segles. On mentre deien que no s’hi ponia mai el sol, els pirates atacaven impunement les seves costes de llevant cada cop que volien.

Passem doncs a sumar-nos al nombrós grup de països que han deixat de ser colònies espanyoles: tots els països de l’Amèrica llatina tret de Brasil, Flandes, Filipines, i un llarg etc. Ni un de sol s’ha desdit de la seva independència. Per què nosaltres sí?