Blog d´en Toni Ferran

La autoridaz comptente

Uns municipals de Petrer (Vinalopó Mitjà) van aparcar el cotxe en una plaça de minusvàlid. És una cosa que fa molta més gent, encara que a les ànimes candoroses els pot semblar que ells haurien de donar exemple.

Però quan una persona va fer la fotografia que encapçala aquestes lletres per denunciar-ho, l’Ajuntament de la vila, fent ús de l’anomenada llei-mordassa que fa poc va aprovar la majoria absoluta del PP, li ha posat una multa de 800 €. Tot i que cap agent de l’autoritat surt a la fotografia, des de la casa gran justifiquen la multa adduint un hipotètic atac a l’honor dels agents que no hi apareixen.

Per si algú es pregunta pel regidor que ha resolt multar a la persona que ho va denunciar, es diu Fernando Portillo i és secretari general de la federació local del PSOE de Petrer. Durant el debat d’aquesta llei al Congrés, Ignacio Sánchez, diputat socialista, en va dir que posee un “aroma” a la de Orden Público franquista. Sort d’això, que si l’arriben a votar a favor, ves a saber!

El mort de Salou

Aquest trist episodi posa de relleu, un cop més, que quan algú assenyala la lluna, la majoria de la gent mira el dit. El tall ferroviari durant hores, la confrontació entre els senegalesos i els Mossos… són indicis del gran problema, més que problemes per ells mateixos.

A mi em preocupa més el perquè un home de més de cinquanta anys, que evidentment no és un giri anglès begut que s’enfila per passar d’un balcó a l’altre per pura inconsciència, arrisca la vida per fugir d’una detenció. Perquè segur que n’era conscient, que arriscava la vida.

Per a ell, la detenció no devia ser un simple episodi que es resoldria dormint una nit en un calabós i perdent quatre galindaines que tenia per vendre. Tot fa suposar que es veia a venir un internament més que probable al centre de detenció d’estrangers de la Zona Franca, per acabar expulsat del país. Això sí que fa por.

I el pitjor de tot, és que aquesta mena de problemes no tenen solucions màgiques: ni els papers per a tots ni les tanques de punxes han resolt res.

L’enciam galàctic

Avui diuen els diaris i les televisions que uns astronautes han tastat enciams cultivats per ells mateixos a l’espai. És probable que la novetat de cultivar vegetals en condicions d’ingravidesa absoluta aporti coneixements científics, i això està bé. Ara, pel què fa a l’aspecte gastronòmic, de moment només se sap que l’hortalissa té un sabor diferent, que és un concepte totalment vague i imprecís.

Caldrà veure si surt ara cap xef dels que es dediquen a plomar colomins -vull dir a gent que té molts diners i poc paladar- i posa a la carta una amanida d’enciam galàctic. Que de més verdes en maduren.

Programa econòmic per al 27S

Fa uns dies, el senyor Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, deia que volia conèixer el programa econòmic de les propostes que es presentaven al 27S.

Avui diuen els diaris que la Cambra critica la poca inversió del ministeri de Foment per al corredor del Mediterrani. Diuen: “se mantiene el esfuerzo inversor en actuaciones radiales de la alta velocidad y de baja densidad de demanda“. I afegeixen: “En realidad, el 61 % de la asignación del corredor Mediterráneo corresponde a conexiones de AVE radiales, mientras que solo el 12 % se dedica a dar continuidad a los servicios de AVE a lo largo del litoral y el 27 % restante se asigna a la adaptación de la red al amplio estándar europeo“.

Doncs mira: ja saben el programa econòmic de l’unionisme…

Donald Trump

El papa diu que els divorciats no estan excomunicats

Hiroshima

Llegeixo que a la cerimònia en recordança de la destrucció d’Hiroshima per una bomba atòmica, després de la intervenció del seu primer ministre, els japonesos han cridat “No a la guerra”.

Ho trobo digne d’admiració. Podien haver cridat visques i moris, podien haver reclamat venjança contra els Estats Units… Per molt menys que això, en diversos llocs del món hi ha sàtrapes, victorejats pels seus seguidors, que criden -cridar és de franc- contra els americans.

Pronunciant-se contra la guerra, aquests japonesos s’oposen a la causa d’aquelles morts i de moltes altres. Per què, qui causà la mort de tanta gent: el bombarder de l’Enola Gay quan va llançar la bomba, o Hiro Hito començant una guerra que no podria guanyar? Mirat fredament, l’Emperador la va començar i la bomba atòmica la va acabar.

Per tant: No a la guerra!

Obama vol aturar les emissions de gasos als USA

Quants en cria el pa, i no en mata cap!

Llegeixo en un diari digital que una psicòloga sosté que als homes –així en general- ens agrada la pornografia i el futbol perquè som immadurs. I s’ha quedat descansada!…

Dedicar-se a fer de psicòleg/oga, sobretot si s’és de la secta freudiana, deu requerir un ego severament hipertrofiat, com el dels argentins. De fet, està generalment admès que escoltar un argentí parlar de psicologia freudiana és el súmmum de la comicitat.

No ho dic pel porno, una indústria que, com la de les begudes de cola o la de les “chuches” de pectina i coloraines, es dedica a fabricar porqueries que es venen bé. Ho dic per per l’afirmació sobre la primarietat dels aficionats al futbol. I les aficionades, que també n’hi ha, i cada vegada més. Hi deu haver éssers primaris amb afició al futbol, però per a molta gent, homes i dones intel·ligents, el més admirable d’aquest esport és la possibilitat que ofereix de mentalitzar un col·lectiu humà per a què adquireixi la convicció que podrà vèncer en el joc, i que aquesta convicció sigui precisament allò que el faci vèncer. Sensu contrario, si creuen que no podran vèncer, difícilment venceran.

Si psicòlegs /ogues volen aprendre una mica del funcionament de la psique humana, que facin un foc amb tots els llibres de psicologia freudiana que tinguin, i comencin a analitzar el què fa en Pep Guardiola amb els seus jugadors, a can Barça.

D’això, abans de la troballa de la collonada psicològica, se’n deia conèixer l’ànima humana. A la Grècia clàssica, fa alguns mil·lennis, ja en sabien un munt, mentre que psicòlegs/ogues d’avui, dels clàssics només n’han vist un reportage al National Geographic. Una mostra: de l’admiració per la mare en diuen «complex d’Èdip»; doncs bé, si ho haguessin llegit mínimament, sabrien que Èdip va jeure amb Iocasta després de matar el seu marit Laios, rei de Tebes, sense saber que ella era la seva mare i ell el seu pare. Després, quan ho va saber, es va arrencar els ulls…

Com que ja fa molts anys que vaig passar la pubertat –l’època en la qual segons la superstició psicològica tots els mascles passem el complex d’Èdip- i mai vaig jeure –en sentit bíblic- amb la meva mare, ni tan sols em va passar pel cap (si ho hagués provat, el clatellot que m’hauria emportat l’haurien sentit a les antípodes!) i, a més, conservo els dos ulls, alguna cosa li deu fallar, al catecisme psicològic. Que tingui la vista cansada i em calgui dur ulleres per llegir, és cosa de l’edat; Èdip no en deu tenir cap culpa, em temo.

Quants en cria el pa, i no en mata cap!