L’entesa CDC - CUP capfica als ex-socis
Octubre 10, 2015 on 7:29 pm | In Política catalana, ;-) | Comments OffLa faula de l’escorpí i la granota
Octubre 7, 2015 on 7:00 pm | In Política catalana | Comments OffÉs massa coneguda per a què la repeteixi aquí. Però me l’ha recordada el iaio Rabell, que acaba de declarar que no donarà suport ni a Mas ni a cap govern on hi hagi consellers de CDC. Perquè ho fa el mateix dia que el Tribunal Constitucional suspèn part de la Llei de Consum catalana, en matèries que afecten a la protecció contra en matèria de crèdits i desnonaments hipotecaris, pobresa energètica i protecció del consumidor. Contínuament s’omplen la boca presentant-se com a defensors de les classes populars, per postres.
Però després he recordat que té sou de diputat. No corre cap perill, doncs, que el desnonin ni que li tallin els subministraments d’aigua, gas i electricitat. I als il·lusos que l’han votat pensant que els defensaria dels abusos de bancs i grans companyies, els pot explicar que amb els diputats que han tret no poden imposar la voluntat del poble al capital, però almenys es mantenen purs i no donen els seus vots a la dreta. Perquè anomenen dreta a qui va fer -entre altres coses- aquesta Llei de Consum catalana que la dreta de veritat -és a dir, el Govern d’Espanya i els seus tentacles judicials- acaba d’aturar. És natural. S’adrecen a un electorat maniqueu, que només comprèn les coses en clau binària: bons i dolents.
I CDC, que cada vegada ha tret molts més vots que els diversos popi-potis comunistes conjuminats per amagar la falç i el martell, és la fera ferotge, per a aquesta colla…
Les marques blanques del comunisme
Octubre 3, 2015 on 11:00 am | In Política catalana | Comments OffEn les èpoques de clandestinitat, el comunisme del país s’havia infiltrat en els moviments sindical i veïnal, a fi de poder influir-los sense aparèixer amb les seves sigles. Parlem del PSUC, perquè a la seva vora hi havia una colla de grupuscles liderats per caps d’arengada puretes que cabien junts en un ascensor.
En el cas sindical, el PSUC es repartia la infuència amb el PSOE: aquest tenia la UGT i els altres CCOO. Hi havia alguns sindicats més -dels anarquistes o dels abertzales bascos, per exemple- però jugaven en una altra lliga: no podien muntar cap vaga general ells tots sols. En el cas del moviment veïnal, no. El comunisme era l’amo total: dominava completament les associacions de veïns dels barris perifèrics (els barris benestants tenien associacions amb finalitats diverses dins el camp cultural, però només les associacions de botiguers tenien -i tenen- per objecte defensar els interessos col·lectius dels afiliats).
Amb el declivi soviètic, la dictadura del proletariat va començar a perdre atractiu, i es van inventar allò de l’eurocomunisme, que consistia en un embolica que fa fort, perquè es tractava d’amagar-se sota una capa de vernís que amagués el totalitarisme de la cosa. En deien centralisme democràtic, i consistia en votar a mà alçada -amb la unanimitat que se’n derivava- i presentar-ho com una votació democràtica. Al començament, hi va haver qui creia que allò no podia resultar mai, i qui creia que, amb el temps, la renovació de persones portaria a què hi hagués qui cregués sincerament que es podia ser radical en els assumptes socials sense renunciar a la llibertat individual de vot.
Fa de mal dir qui tenia raó, però de totes maneres el PSUC va haver d’amagar-se sota les faldilles del feminisme -una mica- i de l’ecologisme -una altra mica. Amb la desaparició dels històrics López Raimundo i Guti, i la col·locació de Ribó a la sinecura de Síndic de Greuges, els Ceaucescu locals -Saura i Mayol- van ser el darrer intent de lideratge. Però van periclitar, per donar lloc al lamentable personatge que tenen ara. Aquest, va intentar un poti-poti amb els escindits que no havién acceptat l’eurocomunisme -els prosoviètics de pèl revenxinat- i, darrerament, ha agafat la franquícia d’una colla de professors de la casta universitària madrilenya que han decidit sortir a pescar en l’aiguabarreig de l’enfonsament del bipartidisme espanyol, quan el catatònic comunisme de l’Estat ja no és més que un record.
L’estratègia d’allò que avui queda del PSUC, només és un comunisme vergonyant que s’irroga la representació de les masses populars, mentre aquestes diuen que no, és la de sempre. Quan el feminisme ja ven poc i l’ecologisme pamfletari encara menys; hi afegeixen aquest grupet intel·lectualoide que ha patrimonialitzat les protestes populars de fa uns anys, i li plantifiquen al capdamunt un iaioflauta que ve del moviment veïnal, i repeteix com un mantra les desqualificacions habituals. Tampoc ha funcionat: han tret menys escons que el ciclista quan va anar a cara descoberta.
És el dilema dels que s’adrecen al nínxol de vot dels curts de gambals: si no són maniqueus, no els segueixen; però si ho són massa, els veuen el llautó.
Els damnificats de Duran es reuneixen
Octubre 2, 2015 on 12:34 pm | In Política catalana, ;-) | Comments OffFoto de família de Junts pel Sí
Octubre 1, 2015 on 6:04 pm | In Política catalana, ;-) | Comments OffEls idus d’octubre
Setembre 29, 2015 on 6:00 pm | In Política catalana | Comments OffEls romans anomenaven idus al dia del mes que queia més o menys a la meitat. En alguns casos corresponia al dia 13, però d’altres -com l’octubre- queia en 15.
La Història ens explica que els idus eren propicis als magnicidis. L’emperador Juli César fou apunyalat i mort per un grup de senadors durant els idus de març. Tenien por que els tragués part d’un poder que les seves famílies havien tingut fins llavors. La matinada dels idus d’octubre de l’any 1940, el president Lluís Companys fou assassinat pel poder espanyol, al castell de Montjuïc. La seva culpa era haver estat elegit democràticament President de Catalunya.
Ara, 75 anys després, en els idus d’octubre del 2015, Artur Mas, President en funcions de Catalunya i candidat de la majoria parlamentària a tornar-ho a ser, està cridat a declarar, imputat en una acusació per haver posat les urnes per a què els catalans votéssim. En pot sortir inhabilitat -la mort civil- o, fins i tot, condemnat a presó. En obeir la voluntat d’una gran part dels catalans, va desobeir la del poder espanyol.
Els apòstols màxims de la desobediència total, les CUP, no tenen en les seves files cap imputat per desobediència al poder espanyol, que se sàpiga. Però es veu que tant se’ls en dóna que Mas desobeís, jugant-s’hi els seus drets civils i, fins i tot, la seva llibertat. De moment, només han dit que se’n senten solidaris, que és una cosa que no comporta cap risc. Però de fer President a la figura més reconeguda universalment de l’independentisme català, per a què encapçali el govern que farà la transició a la independència, res de res, de moment. Faran cas d’Inés Arrimadas, sembla…
Com digué Negrín en una ocasió: Que Déu em guardi dels meus amics, que dels meus enemics me’n guardo jo.
PS. Acabo de llegir que Julià de Jòdar, un diputat per les CUP que té cultura, ha declarat que és hora d’estar amb Mas tot l’independentisme, sense escletxes. Si faltaven dos vots per investir-lo, ja n’hi ha un.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^