Blog d´en Toni Ferran

La casa comuna

Al circ del duet còmic Carod i Putxi comencen a créixer-li els nans. Els equilibris a la corda fluixa (catalanisme de dies feiners, etc.) cada cop són més vacil·lants. El gran salt cap a l’independentisme de la darrera estossinada al partit, quan van jubilar els vells, –més tàctic que estratègic- ara comença la inflexió cap avall. I surten, doncs, els desenganyats.

Un amic meu, ja fa molts anys, deia que no es creia allò de l’eurocomunisme; afirmava que qui ha tingut mentalitat dictatorial –les dictadures del proletariat són dictadures, com el seu propi nom indica- no sembla gaire bon candidat a respectar la pluralitat, la llibertat de pensament. Vaticinava que el comunisme sempre seria monolític. Jo li rebatia. No pas perquè em fes cap il·lusió que els vells comunistes abracessin la democràcia, sinó perquè tots els que entrarien en un partit que es proclamés demòcrata, creient-s’ho, acabarien impedint-los-hi, amb el temps, els tics dictatorials. I això que encara ningú podia sospitar l’enfonsament de la URSS!

Als republicanets ara els passa que els qui s’ho van creure, això de l’independentisme instantani, liofilitzat, com un cafè de sobre, tenen una decepció com una casa de pagès, perquè ara els seus ínclits pròcers que anaven de milhomes pel món, posats en la tessitura de fer en comptes de parlar (que és de franc, si no s’és responsable), resulta que formen com sorges a les ordres del xusquero. Van sortir a cantar «donde están las llaves?» i els van donar «matarile», oi? Doncs ara, clavats.

Diuen que la unió fa la força, oi? Doncs la proposta de Mas de fer una «casa comú del catalanisme polític» és del tot assenyada. Tant, que tots els imbècils, somiatruites, puretes i tots els que volen mantenir la seva guingueta a qualsevol preu, hi estaran en contra. I mira que ja comença a no haver-hi més cera que la que crema! Telesociata de Catalunya mostrava aquest vespre una aula catalana on ensenyaven ciències naturals en anglès, “per a què els nens aprenguin anglès” Òndia!!! O sigui, que se’ls condemna alegrement a la ignorància de la terminologia científica pròpia. Faci’ls la immersió a la hora del menjador, a les sortides de colònies, carallot! A casa seva ja aprendran com es diu pa, i sopa, i enciam, o on són les meves sabates, en català! Només és un exemple, però indicatiu de com podem acabar amb aquestes llumeneres manegant la Generalitat.

O bé aprofitem aquesta oportunitat de reconstruir un catalanisme fort, unitari, aplegat a l’entorn del seu nucli més nombrós -amb aportacions de totes les minories que s’hi afegeixin, no cal dir- o els catalans ens quedarem llepant-nos la ferida nacional durant dècades, qui sap si per sempre més.

Abusananos

He sentit per TV3, una televisió que abans era “la teva” per a la majoria de catalans i ara cada cop és més la de ningú, que donarien una entrevista feta per unes quantes criatures al senyor encarregat de la Generalitat de Catalunya.

No penso pas mirar-me aquest exercici de “fastigós culte a la personalitat”, com en diria un amic meu, vell lluitador pel país. El referent immediat de la mateixa emissora és un programa amb nens de la senyora Otero, una indivídua de molt bon veure que fent demagògia s’ho passa més bé que una vedella (gallega) en un prat. Hi ha algú prou distret com per creure’s que les preguntes que hi fa la canalleta no són dictades?

Ja sabem que als pares, mares, avis, àvies, tietes i demés parentela dels menuts, els fa molta  il·lusió veure la seva criatura per la televisió. La canalla és molt maca, en general. En totes les espècies animals superiors, i en la humana també. Deu ser una estratègia de supervivència.

Aprofitar-se d’això per vendre minuts als compradors d’espai publicitari, ja no ho és tant, de maco. I aprofitar-se’n per “vendre” políticament un senyor tan eixut com un peixopalo, no ho és gens. Però és que el sismògraf polític català dóna una línia plana: el xusquero té tota la tropa al seu comanament formada i «en su lugar descanso». El grau de desesperació del departament d’imatge sociata ha de ser elevat. Per això es dediquen a la pornografia infantil subliminal.

La mala salut de ferro

Em refereixo a la de CiU, la federació de partits que formen CDC i UDC. Fa anys que se’n pronostica la ruptura. Els interpretadors d’auguris aprofiten qualsevol ocell a l’esquerra, immemorial signe de malastrugança, per anunciar-la.

Certament, a CiU hi ha dos partits. Si fossin un de sol, les discrepàncies serien –segurament- amenaces a la unitat que se li suposa a un partit que pretengui durar. Però són dos. Un i un altre. Això vol dir que no són un de sol. Sembla que hi ha qui no ho vulgui entendre o, més ben dit, que hi ha qui vol que la gent no ho entengui.

Llavors surt allò de què en Duran vol ser ministre. I què? Que no ho pot voler? Companys va ser ministre de Marina amb Azaña i ningú hi té res a dir, sembla. Deixant de banda l’aspecte més personal, qualsevol que pretengui governar aquest país, només té dos camins, en relació al govern espanyol: o s’hi entén –amb més o menys entusiasme- o surt al balcó de la plaça de Sant Jaume i proclama la república catalana. Per ara, la segona alternativa té el mateix pronòstic que l’anterior intent, malauradament; només deu quedar la primera, doncs. Sabut és que l’entusiasme amb que s’ho prendrà un xusquero que ja ha estat ministre serà molt superior al d’un catalanista, que potser hi veurà, fins i tot, la cullerada de farmacopea que les circumstàncies t’han receptat.

Tot i que també és possible que un dia la federació es trenqui –res és etern- i no sembla tampoc que es pugui fusionar en un sol partit en un futur a mig termini, la cosa no fa cara d’anar-se’n a can Pistraus, em sembla. Les discrepàncies entre els dos socis es deuran anar produint, no cal dir. Una federació política no és un orfeó, on qui desafina o es desacompassa enfonsa l’actuació. I és amb aquests vímets que caldrà fer el cistell.

Llena de serradures

Es veu que a un animal de peu rodó que, usant el catanyol presidencial es diria que té la cabesa llena de serradures, no li ha sortit altra flatulència verbal sinó que cal canviar les denominacions d’origen clàssiques dels vins catalans, per viñedos de España. El pobre, acabat d’arribar a les moquetes, encara no té el morro fi dels capitans del Baix Llobregat, enganxats a la mamella de fa temps, i no deu ser capaç de distingir el corrosiu líquid de tetrabrik del seu hiper, d’un Penedès o d’un Costers del Segre. O d’un Ribera de Duero, un Rueda, un txacolí de Getaria, un Rias Baixas, un Rioja alabesa, etc.… Total, si el vi només el deu usar per fer un kalimocho alternatiu, ecològic i sostenible!

Potser podria explicar-li que no es poden barrejar esclops i gorres, i la influència de la composició de cada terrer en la qualitat dels seus vins, la importància d’allò que els francesos en diuen un grand crû, però ara mateix em fa mandra…

Perquè el canvi, doncs? Pura tècnica del manual sociata: canviar el nom de les coses en comptes de millorar-les. El gran argument és que Espanya és més grossa que el Priorat i costa menys de trobar al mapa. Posats a fer, podia posar wineyards of the Earth, que encara és més gran i es veu de més lluny. Si no em creu, que em faci el favor de comprovar-ho: senyor Conseller, agafa el primer coet que surti a l’espai i m’espera allà, fins que jo vingui. No es mogui, eh?

Aparteu les criatures

El tripartit (segon round) anuncia una llei del general Bum-bum de l’habitatge, que permetrà l’expropiació temporal del dret d’ús d’aquells pisos que portin més de dos anys de tancats. Ben entès que no tot el poder és dels soviets, aquí, i l’expropiació serà compensada econòmicament. En teoria, naturalment, perquè la víctima de l’expropiació no tindrà serà preguntat ni pel que fa al preu de lloguer ni en el cost de les despeses de rehabilitació. Hom pot temer amb raó els comptes del Gran Capitán, doncs.

D’entrada, sorprèn que pugui haver-hi costos de rehabilitació, quan el nombre més important d’habitatges buits són nous, comprats per gent que els té tancats per l’escassa fe en els tribunals de justícia –se’n diu així, sarcàsticament- a l’hora de reclamar cobraments de rendes impagades  i desperfectes causats pel llogater. Si només esperant a la plus-vàlua que donaran tancats n’hi ha prou per fer la inversió rendible…

Cal ser bastant ruc per no saber que demostrar un fet negatiu és molt difícil, sinó impossible. És fàcil demostrar que algú viu en un determinat lloc: hi vas, l’hi trobes instal·lat, i només cal que es doni fe del fet. A la inversa, com ho fas? Et passaràs dos anys vigilant dia i nit el portal? Si és pels consums, com saps que no han deixat una aixeta oberta i un llum encès, dia i nit? Pel què diguin els veïns? Cap veí voldrà convertir-se en delator i buscar-se gratuïtament l’enemistat de la víctima.

Més preguntes. Les àvies que conserven el seu habitatge de renda congelada però viuen realment amb un fill o una filla, seran desnonades? Tenir un contracte d’arrendament en vigor estalviarà l’expropiació? Si és així, com se sabrà si no és un contracte de conveniència fet a una cunyada, per exemple, per a què no hi hagi coincidència de cognoms? Es podran usar les dades del padró d’habitants, que constitueixen secret estadístic, per saber si el teòric llogater està empadronat en un altre habitatge? Hi ha cap llei que prohibeixi tenir més d’un habitatge? La llei d’arrendaments urbans del 64 senyalava com a causa d’extinció de la pròrroga del contracte del llogater, que aquest disposés de més d’un habitatge a la mateixa població, però l’acció de desnonament era potestativa per a l’arrendador i prou.

He estat administrador de finques durant tota la meva carrera professional no em poden pintar sant Cristòfol nan. Sé per experiència pròpia com una acció de desnonament per manca d’ocupació de l’habitatge pot perdre’s per qualsevol futesa. Així, doncs, la mesura, més enllà de causar algunes molèsties a alguns ciutadans que veuran torbat el gaudi pacífic dels seus béns, està condemnada al fracàs en la via judicial més estrepitós. Amb l’eternitat que dura un contenciós-administratiu, la casa haurà caigut de vella, un promotor l’haurà comprat i tindrà llicència d’enderroc. Perquè si volen inscriure al Registre de la Propietat l’afectació, que preparin el pressupost!

O sigui que aquesta mesura expropiatòria, secreció mental de l’homenet que duia els seus nens a passejar amb l’helicòpter del Govern, fum. No enganyarà ni als okupes, que com que són quasi tots nois de casa bona, tenen estudis.

Els testos s’assemblen a les olles

S’acaben de retirar de la circulació tot una colla d’ambulàncies medicalitzades noves de trinca, perquè resulta, no que no compleixin alguna envitricollada norma de seguretat, sinó perquè els sanitaris s’han adonat que no eren del tot segures! Pesen massa.

No sé ara si la culpa és de la doctora Escarola o de la doctora Zero, tolerància zero. O Sanitat o Interior deu haver de ser. És igual, però tindria gràcia que fos la darrera. En el seu moment va tenir fora de circulació una colla de camions de bombers voluntaris i d’ADFs, per un hipotètic problema de seguretat en les rodes, després d’anys de funcionament. Sense camions substituts, és clar. Després de mesos i mesos, els “egipcis” van tornar a prestar servei. El nom els venia d’haver format part fa anys d’una comanda de camions tot terreny per a l’exèrcit egipci, que no es va arribar a servir.

La cosa no adquireix les proporcions d’un Carmel II (the sociates strikes again), però vaja. Ara veurem si se’n fa gaire bugada o si s’hi tira terra damunt, als mitjans de comunicació. Després de l’episodi del semàfor vermell d’en Bassas, que ha tret de polleguera una persona tan moderada, quasi monacal, com Francesc Marc Álvaro, fins a l’extrem d’arribar a qualificar hipotèticament de feixista al “tete” Maragall, potser se n’hi tirarà. Cachis, no poder donar la culpa a CiU!

Traguem els paraigües

El gobierno amigo del Bambi ens acaba d’enflocar una hora setmanal més de castellà, amb gran alegria del “tete”, que troba que ara sí que se’ns acabarà la tradicional mancança d’apañó que CiU va imposar. I calbot al Bassas, que no opina d’acord amb les consignes; els dónes el dit de treure la comissària política i s’agafen el braç!

El gobierno amigo del Bambi acaba de decretar que el destacament colonial de TVE a Sant Cugat ja no emetrà més en la llengua indígena. S’acosten acomiadaments de personal, però seran catalanistes i de progrés.

Catalunya Ràdio ha perdut 63.000 oients des de la darrera EGM. La SER, controlada per la PRISA del Jesús del Gran Poder, en guanya 36.000, mentre 180.000 catalans es posen caca a les orelles escoltant la COPE i altres emissores en català també perden audiència.

El sociòleg àulic, beneïdor màxim del turisme a la Catalunya Nord, mentor del carallotisme de vergonya aliena, ara troba que “Catalunya navega a la deriva” (quan fou mort el combregaren!)

El catalanisme d’aquest bunch of loosers havia de fer bondat,  no enutjar el qui té la paella de les poltrones pel mànec i ser com una pluja fina, deia ara el catecisme indepa. Pluja fina? Se’ns pixen a l’orella, als catalans!

Fiiiiií… és!

El sargento Montilla ja ha fet quadrar el recluta Puigcercós. Qüestió de banderes, aquest cop. En el cel de les oques dels republicanets, no posar la bandera espanyola a la seu de la Conselleria o de la guingueta del poder que usufructuen és la felicitat màxima a què aspiren. No som independents, però fem com si…! El “porret” que els evadeix.

Sembla que per a un independentista, l’objectiu hauria de ser que cap llei amb força per obligar pugui manar que la senyera cedeixi ni comparteixi el lloc d’honor. I mentre això no sigui així, hauria de voler que aquella bandera per sobre la nostra, en cada lloc on hi sigui, li recordés en tot moment que encara no és així, que cal fer més per a què no sigui així. El problema no li hauria de resultar que la bandera sigui espanyola, sinó que és obligatori posar-la i el perquè ho és.

I si es vol fer trampeta, ve el chusquero, que potser no és molt llest, però ho és més que ells i no es deixa aixecar la camisa, i els clava un calbot. Llavors cal posar carona d’haver estat enxampat portant la tova als bolquers, i hissar la bandera del país del sogre de l’Urdangarín (aquell xicot que jugava tan bé a handbol amb el Barça). I mira, així fem bullir l’olla…

Normalitat anormal

Els Mossos d’Esquadra assetgen una fàbrica barcelonina, can Ricart, per desallotjar-ne els okupes per manca de menjar i d’aigua. És a dir, sense violència. És una policia democràtica que està actuant per fer complir les lleis. Tot normal, oi?

Doncs no. A vegades les coses normals no semblen normals, quan s’està fora de la normalitat. El Conseller del ram ha estat l’apologeta màxim dels okupes. I, per a més INRI, per desallotjar-los fa usar la mateixa tècnica que la policia franquista durant la caputxinada. Un doctrinari amb contradiccions ètiques? No. Qui s’ha hagut d’empassar l’arraconament de la dictadura del proletariat, veure’s “el partit” per antonomàsia reduït a un ínfim grupuscle que només pot subsistir dins un grupuscle minoritari, sense suïcidar-se intel·lectualment (callar per sempre més, amb una inifinita sensació de ridícul), ja fa temps que ni és doctrinari ni les contradiccions ètiques li treuen la son. Un bon àtic per viure i una segona residència a l’Empordà animen força.

Quina és l’anormalitat que fa veure amb expectació una cosa que hauria de semblar normal? Doncs que es defensi des del poder polític, sigui al govern o a la oposició, l’ètica de la barra lliure, la relativitat del Dret. Per pura demagògia. Una certa joventut, que en la infància ho ha tingut tot pagat pels pares, com és natural, vol seguir tenint-ho tot pagat, indefinidament. El meu pare els retratava amb l’acudit d’aquell que pretenia que fins als cinquanta anys el mantinguessin els pares, per jove, i a partir dels cinquanta el fills, per vell. Aquesta púrria s’aprofita la feblesa moral de les generacions traumatitzades per l’autoritarisme franquista, encara fumades de maig del 68, per a què els segueixin rient les gràcies tota la vida, com quan cagaven els bolquers!

A mi em sembla que treure els okupes és una forma que la societat té per dir a la immensa majoria de gent jove que treballa, s’esforça, estalvia si pot i es paga les seves despeses, que no són uns imbècils. Ni aquest país una casa de barrets sense llum. Tots aquests, però, com que no van vestits tan rarets ni fan animalades en públic, no són notícia.

D’ells, que seran els tax payers d’aquí a no res, ningú en parla. Fan més gràcia quatre pòtols fotent el saltimbanqui.

Atura, Tura!

Llegeixo que la consellera Tura s’ha posat com una moto perquè la seva substitució a Interior posava els “secrets” de la conselleria en mans d’un ecoloxista-armani d’aquesta mena de club de comunistes a mig penedir que és ICV. A la Itàlia de post-guerra, els comunistes, tot  i ser un partit reconegut, tenien vetat l’accés al govern, precisament per evitar que passessin als soviètics els secrets de la NATO. Calmi’s, senyora, que ni els Mossos  són l’exèrcit ni els soviètics són el què eren.

A més, com diuen a Mallorca: qui amb al·lots se colga, compixat s’alça! Si s’ho van estimar més que la sociovergència… Però ja dic, no pateixi; l’esquerranisme del senyor Saura i companyia és tan només de cara a la galeria com el de vostès, els socialistes. Que no em negarà que just és pour épater les bourgeois i que il popolino els segueixi votant. Fixi’s sinó, en el seu cap de files, que porta els fills al Col·legi Alemany, com un podrit burgès de Barcelona qualsevol. Bé, qualsevol no, que n’hi ha alguns als qui la indústria els va malament i no el podrien pagar.

De totes maneres, cal reconèixer que pot ser divertit veure com tracta la policia del senyor Saura als okupes, per exemple. Com en aquell acudit del gran Gila, els deuran detenir amb indirectes: per aquí hi ha algú que s’ha posat a casa d’un altre sense demanar-li permís… no vull senyalar, però en veig que han entrat amb violència en aquest local…

Estigui boneta, donya Tona!