Blog d´en Toni Ferran

Don Hilarión

Pobre noi!

S’acostumava a dir que Miquel Iceta era l’eminència gris a l’ombra del PSC. Que era a l’ombra queda clar, perquè no s’ha posat al capdavant fins que no hi ha hagut altre pa a la post. Que en fos el maquiavel, ja costa més de creure. Però defenestrat Maragall, amortitzats Montilla i Navarro, imputats alguns històrics en casos de corrupció, i expulsats una colla de velles glòries, no quedava gaire per triar. Segurament no en tenien cap que despengés de més amunt, però ell tampoc ha estat cap llumenera, vista la marxa que duen.

En la baixada des dels cels de “Ista, ista, ista, Catalunya és socialista” als inferns de convertir-se en partit residual, alguna cosa hi deu tenir a veure. No tot deu ser culpa d’aquell que tenia estones d’intimitat relaxada amb la pepera, tot i que degué ajudar, o del Peret Navarro, que va acabar admetent, de forma explícita, que haver-lo elegit a ell de secretari general i líder parlamentari no havia estat una bona pensada.

L’estratagema de desqualificar una hipotètica majoria absoluta de l’adversari a base de fixar-li un mínim que augura inabastable, és ben infantil. Avui afirma que si “Junts pel sí” treu menys de setanta-un diputats, el resultat serà un fracàs. Vist que totes les enquestes li van pronosticant una davallada -és a dir, que el seu partit en traurà menys de dinou- hom es pot preguntar com qualificarà el seu.

El planteig només té una explicació racional: considera imbècils els votants que li queden; els veu incapaços de fer cap mena de reflexió sobre l’assumpte. Ell sabrà; el més natural seria que els conegués millor que ningú. Però no està clar. Si fos així, crec que sabria que l’electorat, quan veu que el partit que acostuma votar no dóna la talla, s’absté. O sigui, que deu estar-se fotent rocs a la seva teulada. Veurem el resultat que treu; si la seva davallada no és molt grossa, potser té raó ell i no jo.

PSC