Blog d´en Toni Ferran

Rabell diu que no investirà a Mas

Una altra enquesta

Ja ha començat la temporada de les enquestes. Ahir una en un diari espanyols, avui la de El Punt Avui. Aquest cop, l’univers enquestat és de 1.200 persones, però els resultats només presenten variacions en el magma de la cua: Junts pe Sí + CUP també treuen majoria absoluta. N’assigna uns més a la candidatura dels Junts i uns menys als altres, però n’hi surten entre 73 i 80, amb un ventall percentual entre el 49,5% i el 52,5% dels vots, cosa que fa esperar una majoria absoluta de vots.

Pel què fa als que queden endarrere, Ciutadans no en treu tants però seria el primer dels petits, PP i PSC intercanvien posicions, i els del iaioflauta segueixen penúltims, com abans el ciclista comunista. Unió, sense Convergència, fa la primera comunió i no en treu cap.

Poc importa el repartiment d’escons al magma de la cua; el què compta és que segueixen sense poder aturar el sobiranisme. Però és divertit. Als que s’atorguen la representació de la majoria del país, la majoria silenciosa o la majoria popular, l’electorat els dóna un 10% de vots a cada un, aproximadament. Ara bé, cal ser sincer: que Duran es quedi sense ni un, és més que divertit: és justícia divina.

Enquesta

Sovint se sent a dir que el sobiranisme va de baixa, i fins i tot hi ha qui pronostica una sorpresa per al dia 27. De moment, però, sembla més un desig que una premonició. Una enquesta que publica avui un diari digital que no sembla gens inclinat cap al sobiranisme, indica que la majoria del Parlament de Catalunya seria suficient per declarar la independència (60 de Junts pel Sí + 13 de la CUP). També indica, de passada, que l’efecte d’Hont d’anar plegats CDC i ERC a Junts pel Sí, no és gens menyspreable. Ergo, Mas tenia raó, encara que la resta de partits diguessin que no.

I encara una altra cosa: la dissolució de CiU pot fer desaparèixer Unió del Parlament, i és evident que també del Congreso de los Diputados. Adéu per sempre la suite del Palace.

Més coses, encara. Iceta passarà a fer de gregari, per darrere de la senyoreta Arrimadas i de Rabell. Només passarà al davant del PP, el cuer. Encara cal esperar tres setmanes, fins al recompte, però ja ens podem anar preparant per riure els darrers, que són qui riuen millor. I, amb el permís de la PAH, començar la campanya de desnonaments de la Pòncia i els seus.

Unió es queda amb 5 militants a Manresa, i encara en poden marxar més

Ai, Carmeta!

La darrera flatulència verbal de la Chacón ha servit per acusar al President de gastar diners dels catalans per a la independència. Considerant que ella se’ls gastava en fer fabricar submarins que no suren, la cosa té bemolls.

Naturalment, no es podia deixar la referència als diners dels Pujol. Però hi ha una diferència considerable: els Pujol seran portats davant els tribunals, mentre que l’Estat espanyol no. I ja li regalo els que s’haguessin pogut endur, si retornessin els que s’ha endut Espanya. Encara que només siguin els d’aquest segle.

Com que no despenja de gaire amunt, tampoc, repeteix el mantra aquell que ha sentit, de que la secessió està fora de la llei. Clarament, no ha entès res. Declarar-se independent consisteix precisament en situar-se fora de la obediència a la llei que no permet independitzar-se. Perquè quan parla de la llei en abstracte, es refereix a la espanyola en concret. Com si no n’hi pogués haver d’altra.

Foment de la mandra

Diuen que la patronal del carrer Pau Claris està preparant un manifest contra el sobiranisme. La primera cosa que em ve al pensament és: qui són aquests? Es presenten com a portaveus de l’empresariat català, però això és una exageració evident. Tot fa pensar que representen el vell empresariat, el que està instal·lat en les proximitats del poder polític de l’Estat, aquell que remena realment els diners dels catalans.

M’hi jugaria alguna cosa a que la majoria de les empreses d’aquesta gent ja tenen bastants anys. Segurament foren fundades molt abans de que els seus actuals responsables en formessin part. Qui posa en marxa una empresa, demostra la seva fe en que les incerteses ofereixen oportunitats, mentre que aquells qui simplement van tirant de la rifeta heretada, només hi veuen amenaces: si així fem diners, val més no canviar res; no fos que encara ens portés maldecaps, la cosa.

Aquells emprenedors que han posat en marxa nous negocis, interessats en pujar al carro del progrés i contraris al manteniment de les velles rutines, en canvi, es mostren decididament partidaris del sobiranisme. Aspiren a deslliurar-se de les cotilles administratives de l’Estat que mantenen vells privilegis: tot el muntatge que afavoreix als partidaris de deixar-ho tal com està; i si remenant la cua en podem treure algun xollet, millor. La escopeta nacional, vaja!

Posats a triar entre els que fomenten la mandra i els que fomenten l’enginy, en una Catalunya futura, no hi ha gaires dubtes.

Rabell, “la puta i la ramoneta” rojes

Qui prodest?

Deia abans d’ahir, en relació amb el mort de Salou, que la causa d’una fugida tan insensata havia de ser una por considerable. Era culpable de tràfic de falsificacions o no, el difunt? És igual, això ja s’aclarirà, si es pot.

El què compta és una altra cosa. Mentre uns vianants que sortiren al carrer en sentir el trasbals confirmen la versió dels Mossos, diversos senegalesos conclouen que la culpa és tota de la policia catalana. Uns diuen que no hauria caigut si no l’haguessin empès, altres que la seva entrada a l’habitatge, forçant la porta, el va espantar molt. Un d’ells afirmà fins i tot que amb la policia espanyola o la Guàrdia Civil, això no hauria passat. Què li han promès, si ho deia?

Davant les afirmacions contradictòries d’uns i altres, cal preguntar-se a qui beneficia una i altra afirmació. Sembla clar que a la gent que mirava des del carrer, que els creguin els comportarà molèsties a canvi de res: hauran de declarar als tribunals i no en trauran cap benefici. Als altres, en canvi, despertar animadversió contra els Mossos i minimitzar les acusacions, presentant-se com a víctimes d’una suposada brutalitat policial, els pot resultar rendible. Que són pobres però no rucs; coneixen perfectament la flaca d’una bona part de la gent d’aquí.

Romeva no és d’esquerres

Així ho ha declarat aquest homenet, autoproclamat oracle de l’esquerra veritable, que ha fitxat per la CUP.

Estrategia electoral d’Unió