Segui, segui, senyor notari
Febrer 21, 2007 on 12:35 pm | In PolÃtica catalana |El notari López Burniol va ser un dels impulsors de CpC, el cor de cheerleaders que el iaio Maragall es va fabricar per poder anar una mica per lliure dins un PSC cada vegada més sovièticament controlat pels “capitans” del Baix Llobregat. El pobre fedatari va tenir un disgust quan l’excels líder no li va assignar una conselleria en el primer tripartit. Potser per això va ser radicalment crític amb la proposta d’Estatut que va sortir el trenta de setembre del Parlament. I no era pas perquè el trobés poc sobiranista, no cal dir.
Per això em va sorprendre l’article que publicava ahir a “El Periódico”. Hi diu, entre altres coses (l’article és força llarg):
HE REPETIT tant, últimament, que l’única alternativa realista davant el secular problema català és l’Estat federal o l’autodeterminació de Catalunya, que em pot passar com al tonto del poble, condemnat a fer sempre la mateixa gràcia. No m’importa, malgrat que admeto que ningú sol compartir el meu punt de vista. Però les raons dels meus objectors no em convencen, ja que totes giren al voltant de la idea que Espanya no permetrà mai la independència de Catalunya. Jo no ho veig així, ja que el cansament que provoca una reivindicació indefinida, així com el risc que la recerca d’un marc satisfactori per a Catalunya converteixi l’Estat en un galimaties ingovernable, superen els indubtables avantatges que derivarien d’una implicació cordial i il·lusionada de Catalunya en un projecte espanyol sincerament compartit.
No coincideixo amb ell en això del cansament (si en tres segles no se n’han cansat, ja ho veig difícil; a més, se’ls en fot de si estem il·lusionats per ser espanyols o no), però no sap pas com em plauria equivocar-me i que ell tingués raó. La gran aposta del catalanisme polític del segle XX va ser treure Espanya de la misèria i que ja no depengués majoritàriament, en matèria econòmica, de la generació de riquesa de Catalunya. No estava mal pensat, tampoc.
Però hi ha un factor que és el fonamental: per a molta –massa- gent al nostre país, una Catalunya independent encara no és viable, un trànsit a la independència encara seria traumàtic. I no em refereixo a un hipotètic conflicte armat que quasi ningú veu possible, sinó als buits en els serveis bàsics. Com que a la immensa majoria de la ciutadania només la preocupa “què n’hi ha d’això meu”, el camí és, per a mi, recuperar tots els serveis bàsics i generar organismes propis que els donin. Ja tenim els Mossos; les poques competències que resten en mans de les policies espanyoles, les podrien assumir sense gaires dificultats en el moment d’assolir la independència. Doncs amb la resta de ressorts d’un Estat, cal que sigui igual: primer cal tenir la institució pròpia corresponent, encara que sigui en forma embrionària.
I això cal fer-ho sense soroll, a les quietes, com aquell qui li fa un favor a l’Estat, i estant disposat a donar de tant en tant una aglà per fer cagar un roure. I qui munta boicots gratuïts a la candidatura olímpica de Madrid i en treu una pèrdua econòmica per al món del cava català, està objectivament anant en contra de la independència de Catalunya, digui el què digui a les prèdiques que fa a la canalleta que el segueix.
I a aquests indepes de pa sucat amb oli tampoc els veig gaire cansats de fer rucades. O sigui, senyor notari, que agafi una cadira i segui, perquè qui es cansarà, em temo, serà vostè.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^