Blog d´en Toni Ferran

Una garba de mal lligar

Està per veure com acabarà la qüestió, perquè el guirigall que és l’Estat ha quedat ben reflectit en la foto-finish del 20D. Les nacions sense estat voten canvis dràstics, en alguns llocs més i en altres menys, identificats amb Podemos i els seus associats, a més dels sobiranistes, partidaris de la liquidació total per tancament del negoci madrileny. El Sur és feu majoritàriament socialista, i la major part de la península –on els escons són més barats, especialment- queda per al PP.

No arriben a fer majoria ni la dreta (PP – C’s) ni l’esquerra –per un modo di dire, en el cas socialista- PSOE – Podemos. Que no faci majoria la dreta de l’imperialisme castellà, no és mala notícia. Però què l’opció alternativa no sembli capaç d’entendre’s ni a fums de sabatot, està per veure si ho és o no. Els socialistes tenen el seu graner de vots a les províncies mendicants, i mai tolerarien ni la menor frivolitat que posés en perill la mamella; els comunistes 2.0 (els de la vella guàrdia ja estan descatalogats i només n’han tret dos), vist que d’on treuen vots és de les nacions sense estat, s’enroquen en la defensa de la plurinacionalitat de l’Estat. El triomf d’una hipotètica barreja de “tots contra el PP”, per tant, costa de creure.

Es diu que Sánchez ja ha començat a rebre pressions internacionals per a què deixi investir a Rajoy, sumant les abstencions del PSOE i Ciudadanos. Falta saber, però, si aquesta abstenció seria el Götterdämerung del socialisme espanyol que acabés d’empènyer el votant d’esquerres cap a Podemos.

I per si això fos poc, ara van els de les CUP, tant impermeables al què passi a Madrid, ells, i diuen que els resultats a Catalunya reforcen la negativa a investir Mas. Com amb el porc, tot s’aprofita, si és per combatre l’enemic de classe que, segons l’ortodòxia anti, és la petita i mitjana burgesia. La independència de Catalunya, en canvi, només l’utilitzen com el cèlebre McGuffin de Hitchcock: un pretext per distreure l’atenció del públic de la veritable trama.

Coalició a la portuguesa?

Pot ser realment espaterrant la coalició a la portuguesa que ahir semblava probable i avui encara més, si finalment es confirma que Podemos passa al davant dels socialistes. Per poc, però l’enquesta andorrana ho presenta així.

Perquè, per altra part, només una große koalition de PP i PSOE podria tirar-ho per terra. Ben mirat, la podrien “justificar” davant les seves clienteles respectives com la única fórmula per evitar la sedició catalana, encara que realment seria per no perdre la mamella que han compartit des de fa anys.

En fi, com als mots encreuats dels diaris, la solució demà (o aquest vespre abans d’anar a dormir, per ser més precís).

Demà

Com diuen els jugadors de mus quan la cosa no està gens clara, dels resultats de demà es pot ben repetir: Incierto se presenta, el reinado de Witiza! De les enquestes que publiquen a fora se’n pot ben deduir que ni a una banda ni l’altra de l’espectre social, la suma de carrosses i modernets no dóna per fer majoria. Serà el moment de fer de torna, per als partits amb pocs diputats.

Navarresos i canaris és probable que segueixin com sempre o quasi, essent un zero a l’esquerra. Ves per on, encara pot donar-se el cas que els sobiranismes peninsulars acabin tallant el bacallà, com havia fet en altres ocasions Minoria Catalana, que per sentit d’Estat, segons deien els beneficiaris, ho aprofitava i munyia el què podia. Que mai va ser gaire i, per postres, amb alguna engalipada (el transvasament de l’Ebre, per exemple), fruit de l’excés de candor d’uns negociadors catalans que tractaven els de Madrid com si fossin gent de paraula.

Aquesta vegada, no obstant, els temps estan més per a “té” que per “et donaré”, i qui vulgui el vot –o fins i tot l’abstenció- dels sobiranismes, que vagi preparant-se per passar les forques caudines. És a dir, que PP i C’s es poden anar pintant el govern a l’oli. A l’altra banda, dins la pila del greix amb possibilitats d’arribar a fer majoria, hi pot acabar havent-hi menys escons del PSOE que de la resta, tots partidaris –alguns de paraula, si més no- del dret a decidir. O sigui que aquest xicot guapet de cara, encara li poden fer dir allò de: On dic dic no dic dic, sinó que dic Dídac. Que és una cosa que passa de tant en tant.

Amb un afegit: que si el tracte inclogués fer als catalans una consulta sota la legalitat espanyola que fos nominalment no vinculant, una part substancial d’aquest pack d’escons no acceptaria que es deixés la promesa ad kalendas græcas, perquè tothom sap que al poder de Madrid no el preocupa gens quedar com el què és realment.

Beurà, l’ase?

No deu ser molt correcte políticament, i sobretot a pocs dies de què les CUP facin l’assemblea-coartada que permetrà als seus representants eludir les responsabilitats personals en la presa de la decisió sobre la investidura, però cada vegada em sembla més i més evident que són anti-capitalistes i prou.

Si van triar la defensa de la independència de Catalunya, fou com a trampa de caçar carallots, a fi de captar els cadells del sobiranisme. Sobretot, des de que Esquerra s’ha anat institucionalitzant: molt més seny i molta menys rauxa. Com tots els cadells, el primitivisme intel·lectual els fa impermeables al raonament. El maniqueisme de bons o dolents, en canvi, pocs arguments necessita i es “ven” molt bé, entre aquests parroquians.

L’excusa de la desconfiança envers Mas i CDC, que ja va utilitzar l’Esquerra de Carod i Putxi per decantar-se cap al PSC a l’hora de formar els dos governs tripartits, ara la invoquen aquests de les CUP. Sarcàsticament, però, qui està en risc d’anar a la presó per independentista no és cap d’aquests apòstols del marxisme més tronat, sinó Mas. Que és qui representa les classes mitjanes, està també malvist pel gran capital i, recordem-ho, és l’enemic a abatre de les clavegueres de l’Estat. Potser és per això, que alguns de les CUP fan el què fan?

En fi, encara hi ha que manté l’esperança que en arribar al darrer cremallot facin possible un govern independentista, però és bastant impossible de pronosticar cap a on es decantaran. I la cosa més fotuda és que no s’hi pot fer res. Ja ho diu la dita: Ja pots xiular, si l’ase no vol beure…

L’alcaldessa arapahoe

No insinuo que la senyora Colau sigui de la tribu dels nadius americans anomenada Arapaho. Em refereixo a les motivacions que la dugueren a votar Sí-Sí el 9 N, segons confessió d’ella mateixa, vist l’incident d’aquests darrers dies a Madrid, quan va manifestar clarament el seu desig de què la ciutat manxega tornés a ser la capital dels catalans.

No és per saltar-se-la, la boutade, si tenim en compte que ella és l’alcaldessa de la capital de Catalunya, que ho és des de la nit dels temps (la ciutat, no ella). Per altra part, em va agradar molt que el professor Sebastià Serrano, comunicòleg al qui no cal que ponderi ara, analitzà el llenguatge corporal de la senyora, i demostrà com, allò que havia dit, havia estat un atac de sinceritat. L’argument que ho feia explícit, era el gest amb el qual s’havia arreglat els cabells, amb les dues mans, reblant la seva formulació.

Si acceptem la premissa que és com a mínim esquizofrènic voler una cosa i la contrària simultàniament, cal donar per cert que a Madrid no mentia. Per què degué votar Sí-Sí, el 9 N, doncs? Al meu entendre, perquè –i en això els de la seva ramaderia política hi tenen la mà trencada, si creuen que poden fotre a qui mana- el seu fou un vot arapahoe (ahora pa joder!)

Els reis d’Orient ens duran la investidura?

Ves per on

Foment del Treball, com sap tothom, és un lloc on s’aplega el gran empresariat, aquell a qui sovint el sobiranisme provoca anafilaxis que poden arribar a ser severes, com és el cas d’un que embotella líquid imbevible en ampolles de cava, per exemple. No se’ls pot considerar sospitosos de proclivitat vers l’independentisme català, per tant, als confrares de la plaça d’Antoni Maura.

Així doncs, deu ser cert, com diuen en el seu informe sobre la conjuntura econòmica, que durant el primer semestre d’aquest 2015, la inversió estrangera ha pujat a Catalunya un 280%, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol ho ha fet un 73%. Durant la roda de premsa de presentació, a més, els responsables de l’informe van afirmar que les decisions d’inversió no es decideixen d’avui per a demà, i que ja feia dies que el president de la casa havia declarat que no hi ha fugida d’empreses; els trasllats de seu obeeixen principalment a qüestions de diferències de fiscalitat.

Pel què fa a les vendes de Catalunya a l’exterior (es deuen referir a vendes fora de l’Estat) van pujar a 47.566,8 m€, un 27,7% del total de l’Estat (∆ 5,7%). El volum de les compres fan que el balanç sigui negatiu: un dèficit de 9.227,3 m€. En aquests números, la balança comercial Catalunya – Espanya no és tinguda en compte, i potser el dèficit comercial absolut és menor, en realitat, però segurament el balanç global encara és negatiu. És a dir, que el país necessita els recursos que genera per a millorar els serveis i incrementar la seva productivitat, si vol equilibrar la balança comercial amb el món, i no es pot permetre pagar TGVs per a quatre gats.

La somera pepera, no obstant, va dient als avis que si hi ha independència es quedaran sense pensions.

Faites pas le con, les gars

Fa tes setmanes, com qui diu, a rel de la massacre de París, deia que França feia por, perquè l’extrema dreta començava a fregar la victòria. Ja l’ha té. Només els pactes a la segon volta de les eleccions poden impedir que es materialitzi en l’arribada al poder. Però semblen difícils. El socialisme vestit de dretanisme d’aquest xicot de Barcelona i el seu cap de files, Hollande, va d’Herodes a Pilat. Ni sap, ni pot ni vol. Sarkozy, a falta de res millor a cals dretans democràtics, tampoc no sembla que pugui donar la talla. I no és un joc de paraules per les alces que es posa a les sabates; la França de quan érem joves, la del maig del 68, la de la Nouvelle Vague cinematogràfica, on és?

És de témer que, si no es pot impedir que Marine Le Pen arribi al poder, els musulmans de França ho arribin a passar pitjor que ara. Potser no tant com als seus respectius països, on en nom d’Alà els massacren físicament uns altres musulmans, però Déu n’hi do. Perquè ja no seran a temps de posar-se més durs, menys mesells, amb aquells dels seus que han dut la gihad al seu nou país. Aniran a parar tots al mateix sac, que és el què fan els radicals sempre. Enclosos entre el mur de l’extremisme religiós que domina els seus països d’origen, i l’extremisme racista de França, la pressió anirà augmentant. I deurà petar, tard o d’hora, si no passa res d’imprevist.

El debat de la CUP

A veure

Avui pot ser aquell dia en el qual 1.600 cupaires podrien dir a 1.620.000 votants de Junts pel Sí qui mana a cal Ribot. Mal que els pesi, si podrien seria gràcies a les tupinades del Govern espanyol amb el vot de l’exterior. Els obstacles burocràtics que hi posà van privar a la candidatura guanyadora dels dos diputats que li haurien permès guanyar la investidura només amb l’abstenció de la CUP, segons les estimacions. Perquè el vot exterior és molt més marcadament sobiranista que el de l’interior. Aquest fet podria donar lloc a sucoses reflexions, que la majoria de sobiranistes deuen veure clares; bé que la realitat és que els vots es compten però no es pesen.

Veurem com acaba: si el porc finalment mana o no. Que uns 140 no ningú de l’esquerra pseudo-intel·lectual, capitanejats per la monja alferes anti-vacunes hagin tret un manifest contra la investidura de Mas, en canvi, no té la menor importància. Aquests mai faran cap pet que pudi.

PS (afegit a les 20:16 h). Mana el porc, per ara. S’han tret la careta: el què els importa realment és imposar el sistema comunista a la majoria que no el vol; la independència només la utilitzen com a trampa per caçar carallots.