Blog d´en Toni Ferran

Ai, la Cultura!

He sentit al cap de llista per Barcelona del PP, a les notícies, anunciant retallades dràstiques del diner públic en Cultura, si manen (que manaran). Diu que la pagui el mecenatge…

He patit personalment antecedents de la confusió pepera entre Cultura i oci, quan era regidor de Cultura. Una regidora pepera, que ara va a les llistes del Congreso, en un atac de sinceritat, va venir a dir que això de la Cultura ho considerava despesa supèrflua. S’entén: els incultes són votants més fidels, més acrítics.

La veritat és que el model de Cultura finançada amb el diner públic, tampoc és cap meravella. Si les subvencions es concedeixen discrecionalment, és força probable que s’ajustin a les filies i fòbies culturals de qui les atorga. Si és per concurs de mèrits, la taula de puntuació dels mèrits durà els diners a les propostes menys arriscades. I si es generalitzen –allò tan progre de no discriminar ningú- s’acaba pagant amb diner públic qualsevol parida que s’hagi muntat per cobrar de l’Administració.

El problema real no és aquesta dicotomia de mecenatge, de si cal que sigui públic o privat. Del primer, ja he dit quins inconvenients té; el principal problema del segon, és que la motivació del mecenatge privat és publicitària. Quan es pagaven pocs impostos, hom es permetia fer el senyor per adquirir notorietat i exhibir puixança econòmica; amb les cinglades que clava el fisc ara, la majoria s’estima més passar desapercebut i no regalar res. Les desgravacions fiscals són un incentiu aparent, que només enganya al personal més beneït. Al món empresarial, no. Si a una empresa li permeten comptabilitzar com a despesa el mecenatge, la major part del cost anirà contra el compte de resultats; només serà “a càrrec del fisc” el percentatge que li apliquin d’impost de societats.

El problema real, diria, és que la majoria de la gent està disposada a pagar el què calgui pel seu oci, però espera que la Cultura li surti de franc. Mentre no canviï aquest planteig –que no es canvia des de la política, sinó des de la societat- la Cultura no serà autofinançada. Em temo, doncs, que mentre es retalla dràsticament en Cultura, seguirem veient com es gasten muntanyes de diners en instal·lacions esportives, sense que ningú ho vegi malament.

Què hi hauria molt a dir. Perquè, hi ha més estúpid que pagar per inscriure’s a un gimnàs i córrer sobre una màquina caríssima, sense moure’s de lloc, quan es pot córrer de franc en qualsevol parc, envoltat de vegetació que oxigena l’aire? Doncs la majoria d’aquests que corren pagant quan podrien fer-ho de franc, no veuen cap necessitat de gastar diners en Cultura. De fet, no en veuen la necessitat, de la Cultura, encara que, de boquilla, els “interessa” molt.

El «nacionalcatolicismo», cap diferència amb els aiatolàs fanàtics!

L’afany genocida de Franco contra els altres pobles de la península, segueix plenament compatit per la conferència episcopal espanyola, com llavors; ara ha dictat una nova fatwa contra els independentistes.

Del règim franquista se’n va dir també «nacionalcatolicisme», perquè el dictador i els seus corifeus eren cul i merda amb la jerarquia eclesiàstica espanyola. Ja ho cantava la Trinca, que el tap de carabassa assassí entrava sota pal·li als temples, com si fos la hòstia! Però Franco va acabar capolat de viu en viu per un gendre carnisser, sotmès a acarnissament terapèutic; la jerarquia catòlica, en canvi, segueix campant com sempre i ja ha oblidat la lletra apòcrifa de l’himne de Riego:

…saldrían a la calle gritando; libertad, libertad, libertad!

Duran i Lleida diu, ara, que no se sent representat per aquestes autoritats religioses. Potser podria deixar de proclamar-se de la democràcia cristiana, i dir-se de la democràcia humanista.

Com més clars, millor. Que no es pot repicar i anar a la processó.

ETA plega, Gadafi també; sic semper tiranis

ETA ha anunciat avui que deixa definitivament les armes; Gadafi, mort, tampoc les tornarà a agafar.

El cas d’ETA, representa el final de quaranta anys d’acció terrorista. No se n’hauria de dir d’acció militar ni guerra, perquè mai ha estat un combat en camp obert entre forces armades.

Això no significa, no obstant, que els militars no hagin fet terrorisme, sovint, al llarg de la Història: el pillatge militar, la presa d’hostatges, el saqueig, el bombardeig de poblacions, no han estat casos aïllats en cap època.

El cas de Gadafi significa el final d’una dictadura terrorista (valgui la redundància), tribal i més o menys admirada per legions d’imbècils que aplaudeixen gregàriament tot allò que és antiamericà.

Tant en un cas com en l’altre, això no és cap final, sinó un principi.

Si ETA hagués estat un grup criminal estrictament, sense cap mena de suport popular, només caldria que el Govern espanyol abandonés la política de deportació dels presos etarres, vist que ja no és útil per a la lluita antiterrorista. Però no es pot simular que ho fos, una banda criminal estricta. Cometien crims, és cert, però han tingut el suport d’una part que no es pot menystenir de la societat basca, a la qual no es podrà tornar a provar de silenciar, amb l’excusa del terrorisme.

Encara que l’espanyolisme s’ompli la boca d’escarafalls democràtics, ara se li haurà acabat l’excusa per mantenir la tan poc democràtica conculcació del dret a l’autodeterminació dels pobles que vicia la Constitució espanyola. Si els bascos han de ser independents o no, ho han de dir els bascos: els bascos i prou. I ja es veurà si ho volen ser o no. Desapareguda ETA, el reconeixement del dret d’autodeterminació dels bascos deixa de ser una concessió al terrorisme i passa a ser un exercici de democràcia. I en això es coneixerà si l’espanyolisme és demòcrata –com afirma- o no.

Mal negoci, en tot cas, per als que vivien de l’antiterrorisme, a costa d’exposar al sacrifici algunes probables víctimes, com a carn de canó. Sembla mentida que fins ara, a ETA ningú no s’hagués adonat que els estaven mantenint, de forma estúpida, la paradeta.

Líbia, és ara mateix un conjunt de tribus armades fins a les dents. Caldrà veure fins a quin punt un país tan ric en recursos econòmics (el gas i el petroli, però també un patrimoni històric inexplotat, de ruïnes romanes) no cau en un «quítate tu que me pongo yo». És el què acostuma a passar: a la dictadura de Batista, la va seguir la de Castro. Si els substituts de Gadafi són la xusma teocràtica habitual, hauran fet uns pans com unes hòsties, els libis.

Sigui com sigui, n’hi ha uns quants que ja no tornaran a agafar les armes, a Euskadi i a Líbia. Més val així.

Tardor

Extremadura i Duran Lleida

Gran esquinçament de vestidures al parlament extremeny, un casino rural on els senyorets del PP, del PSOE i algun comunista escadusser, esperen tranquil·lament que arribin els subsidis per mantenir el personal en la fidelitat electoral més acrítica.

Resulta que Duran Lleida ha gosat dir, en veu alta, allò que sap tothom: que el PER serveix per mantenir la clientela electoral vivint sense treballar. És la forma de tupinada que es va inventar en el post franquisme el duet folklòric González – Guerra. Bé, sense treballar ben bé, no; treballant només vint-i-un dies cada any. Que ho preguntin sinó, als pagesos catalans, que els jornalers que vénen del Sud els deixen a mitja collita, amb la fruita als arbres, perquè ja han complert el mínim per poder cobrar tot un any sense treballar més.

Un dels capitostos que viu dels rèdits electorals del PER deia, fa uns dies, que Duran havia insultat als andalusos que viuen i treballen a Catalunya. No sap que són precisament aquests, els qui tornen del Sud quan van a veure la família, els més conscients de que allà es viu sense fotre ni brot, a costa dels d’aquí? I d’ells també, per tant; encara que hagin nascut allà. Una parella que conec, van anar-hi de viatge de nuvis, per conèixer les famílies l’un de l’altre, recíprocament; van tornar encesos com un bitxo, en poder comparar com treballaven ells aquí, amb com gandulejaven els seus parents, allà. Impossible, que se sentin insultats per Duran Lleida!

No cal preocupar-se, però. No hi ha cap perill que, ferits en el seu orgull, renunciïn a les subvencions. La votació del casino rural m’ha fet venir a la memòria la darrera estrofa d’un poema que Cervantes va titular «Al túmulo del rey Felipe II en Sevilla». Diu així:

Y luego, in continente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese y no hubo nada.

Cervantes, del qual hi ha qui diu que era català, ja els havia vist el llautó fa una mica més de cinc-cents anys. També sembla que, finalment, els l’ha vist Europa. Vol retirar els subsidis agraris als erms. Els senyorets, amb la moixama ducal en lluna de mel al front, es quedaran sense la rifeta europea.

Aquí, les enquestes diuen que els partidaris de la independència ja són més que els contraris. Si se’ls acaba el PER, també, que els mantenia la calma social gratis, ho passaran força malament, uns i altres; tant, que fins i tot es veuran obligats a treballar, potser. Només com a darrer recurs, no obstant.

Benvingut!

Us presento un nou estadà, que fa tres dies que ha triat el nostre jardí per viure-hi.

Blanco i els seus 10 minuts de glòria

Segons els diaris, Blanco no en treu res, del comissari europeu de transports, que premonitòriament es diu Kallas.

Les Caixes, al nínxol

Les arques públiques –és a dir, l’Estat espanyol- han comprat Unnim, Catalunya Caixa i la CAM. La primera d’elles per un euro. Avui, s’anuncia que la Unió Europea ha autoritzat les operacions. Ja se’ls pot cantar el Dies iræ…

S’ha dit que les Caixes catalanes han estat víctimes de la gran banca espanyola. Segons aquesta teoria, mentre la gran banca espanyola –Botín i altres- anaven a fer les Amèriques, les caixes es van introduir a l’eixida bancària espanyola, que la banca comercial considerava seva, i se li menjaven un bon tros del pastís. Sense necessitat de donar dividends als socis, les caixes sortien amb avantatge, en aquesta lluita pel mercat.

Seguint amb la teoria, la gran banca hauria pressionat el poder bancari espanyol –Banc d’Espanya i el Sr. MAFO- per fer-li el mat del pastor a les Caixes. El Sr. MAFO s’hauria plegat a la voluntat de la gran banca, i les Caixes han estat convertides en caixes de morts.

Totes? No! Menys una; com el poblat de l’Armòrica on viuen Astèrix, Obèlix, Idéfix i tota la seva colla, “La Caixa” ha sobreviscut a l’atac dels romans. S’ha convertit en banc, cosa que ja li anava bé per poder fer ampliacions de capital. Qualsevol li empata la basa, ara!

La resta, han fet la fi d’en Cagaelàstics, saturades d’actius tòxics. Vaig assistir fa uns anys a la conferència del director general d’una de les Caixes de la comarca. Era a principis de l’aparició de les hipoteques subprime. Seriós com un plat d’arròs, l’home afirmava que aquest era un problema local dels Estats Units, i que aquí no podia passar mai, perquè les Caixes estaven molt ben aprovisionades; més que ningú.

Certament, més que ningú ho estaven. Recordo que un conegut ex directiu de Caixa Catalunya reconeixia haver protestat per l’elevat nivell d’aprovisionament, quan el Banc d’Espanya els el va imposar, i que ara la precaució seria ben útil. Potser ha estat útil, però no suficient. No és que haguessin estirat més el braç que la màniga: és que anaven en màniga curta.

Pocs dies després que el conferenciant afirmés pomposament que aquí ningú tenia subprimes, en vaig poder llegir una, en un nota de càrregues del Registre de la Propietat. Es tractava d’una compravenda d’habitatge amb dret d’adquisició preferent per al venedor, durant deu anys, pel preu de venda més l’IPC. La mateixa Caixa del conferenciant havia fet una hipoteca pel 125% del preu total de venda. Després, un 50% més del preu havia estat concedit, en una segona hipoteca, per un banc; per acabar-ho de rematar, la Caixa que tenia la primera, havia concedit una tercera hipoteca, per un altre 25% del preu. Total, que un habitatge amb un preu de recompra limitat al 100% del de venda més l’IPC, era la única garantía d’uns préstecs pel 200% del preu. El comprador, que devia ser un figura, hi tenia sis embargs, per acabar-ho d’arreglar.

No és d’estranyar, doncs, que les Caixes hagin estat els sarcòfags d’aquesta colla d’ineptes, i que les Caixes catalanes –menys “La Caixa”- hagin anat a parar al cementiri. No pas per ser catalanes, sinó per haver estat governades amb el cul. Com la banca francesa i la alemanya, que ara passen les angúnies d’un manobre, perquè si Grècia fa figa, ells han begut oli, també.

Fideus de caça

La setmana passada, a Mallorca, em van convidar a menjar uns fideus poblers de llebre, algun tord i altres salvatgines menudes. A menjar i a fer de marmitó, que és la manera d’aprendre a repetir aquestes coses.

El més meravellós de l’art culinari, em sembla a mi, és la capacitat de fer plats extraordinaris amb ingredients humils. No es tracta de menysprear llagostes, caviars i altres matèries caríssimes, sinó de no haver-les d’enyorar. El cuiner era un cunyat postís –gendre del segon marit de la meva sogra- que fa de municipal. Escopeta fina, gasta bon paladar. I no li fan mandra els fogons, com a mi mateix. Vam fer fideus per a trenta o quaranta persones, i en van sobrar per a l’endemà.

Els fideus que fan a Sa Pobla tenen una qualitat extraordinària. Són una cosa excelsa: la pasta a l’estil italià, o te la menges al dente o la trobes escagassada, mentre que aquests fideus no. Són d’una melositat que es fon a la boca, fent una carícia al paladar. Tenen un color d’os, lleugerament moreno, com a conseqüència de la farina (crec que de fajol) amb la que estan fets, i que no porten ou. Vam coure-ho en una cassola de terra (greixonera de test, per als mallorquins) convenientment cordada, per a que no s’esquerdi. El cordat és una mena de morrió de filferro que posen a la cassola pel seu exterior, i que té la finalitat d’uniformar l’escalfor a tot l’atuell amb més eficiència que no ho faria el fang cuit tot sol.

La cosa es comença tallant a trossets petits la caça i un volum considerable de porros. Es tiren a la cassola on hi haurà un cul d’oli, ja calent, i es va remenant, amb paciència, durant una bona estona. No pas menys de mitja hora; si hi ha algú amb pressa, me li donen una almoina i me l’envien a menjar fast food en qualsevol cóm industrial per a ignorants, i que no emprenyi. La finalitat de la maniobra és que els àcids del porro facin el seu efecte sobre la fibra de la proteïna i la deixin d’una masticació assolible per al queix del comú dels mortals.

Passada aquesta estona, s’hi afegeix tomàquet ratllat i es deixa que s’integri al material preexistent, formant una confitura homogènia amb la pasta en la que s’hauran convertit ja els porros. Mentre el tomàquet es cou, es piquen els fetges del bestiar que ha anat a parar a la cassola, amb unes quantes dents d’all i un bon menat de julivert (a Mallorca, el julivert no l’administren en dosi homeopàtiques, com fem a Catalunya). Després, s’hi tira una mica de sípia, tallada a daus, i la picada. Quan tot està integrat i cuit, sal, espècies d’arròs brut (canyella, clavell i nou moscada), pebre negre i l’aigua –que ja la estarà en ebullició. Si se’n tenen, s’hi poden posar bolets; nosaltres teníem picornells (és a dir rossinyols, cantarellus cibarius). Nova bullida, sense presses, per seguir estovant el gènere. Quan la cosa pinta bé, i ja sura visiblement la substància per sobre el brou, s’hi tiren els fideus. Deu o dotze minuts de coure, un parell més de repòs quan han aturat el bull, i a menjar.

I riu-te’n de les esferificacions!

Ara li toca a l’aranès

La persecució dels idiomes sota la fèrula espanyola és antiga: de diversos segles. El genocidi lingüístic que practica l’imperiet de més al Nord d’Àfrica, ni comença amb Franco, ni s’atura després de la mort del general.

Franco va perseguir per la llengua als qui parlaven altres idiomes a Espanya, no perquè fos un dictador –que ho era- sinó per ser un governant espanyol. La història de la persecució lingüística per part d’Espanya la va documentar amb gran rigor el Sr. Francesc Ferrer i Gironès. El seu llibre porta per títol «La persecució política de la llengua catalana» (Edicions 62, 1985).

Els anys de la transició van generar algunes expectatives enganyoses. Semblava que l’imperialisme castellà –aquell que manté que espanyol i castellà són sinònims- l’havien sebollit amb el dictador, al Valle de los Caídos. Greu errada. Una mica tocat per la identificació entre franquisme i genocidi, durant els primers anys s’amagava, amb una certa vergonya. Es va produir un miratge. Va semblar que es podia trobar una forma o altra de respecte dels espanyols per als altres pobles que formaven part de l’Estat.

El 23 F, tot i el seu aparent fracàs, va triomfar. Allò de «antes roja que rota» es va fer palès novament. Van entrar a governar els socialistes, però va sortir la LOAPA. Un Tribunal Constitucional que encara ho semblava, la va declarar inconstitucional, però van reemprendre la seva aplicació per terra, mar i aire.

L’homenet del bigoti, arribat al poder quan la corrupció socialista ja no es podia tapar de cap manera, va ressuscitar la fatxenderia espanyola. De primer, parlava català en la intimitat, però aviat va veure que el socialisme estava derrotat per estona. El complex d’inferioritat imperial es va sublimar en un de superioritat. Aznar es permetia oferir lliçons d’economia als alemanys, que eren els qui pagaven les seves alegries econòmiques. El pobre imbècil va perdre el poder per la seva dèria amb ETA, i el va substituir Zapatero, un tros de carn batejada més enze que els pèls del cul, que veuen a venir la merda i no s’enretiren.

Les persecucions lingüístiques, però, es mantenen inalterables. El Constitucional contra l’Estatut, el Suprem contra la immersió lingüística… La divisió togada de les forces d’ocupació manté activa la repressió de les llengües sotmeses. Ara li toca el torn al govern central, que impugna la llei de l’aranès, perquè declara que la llengua aranesa serà d’ús preferent a l’Aran.

On pot ser la preferent de forma més natural, la llengua aranesa, sinó a l’Aran? Cal haver estat engendrat en un prostíbul, per negar-ho. Molts ho neguen, però. Ja ho deia una cançó de Quico Pi de la Serra: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol…»